Esports

En els Jocs Olímpics Catalunya se situaria en el lloc 24è

S’han acabat els Jocs Olímpics de Londres 2012, on la participació catalana i els èxits dels esportistes catalans ha estat excepcional. Això és conseqüència de dos condicionants. En primer lloc, d’un teixit associatiu esportiu català, que treballa per fomentar l’esport de base, l’especialització, i al final, l’esport d’elit a nivell internacional. I en segon lloc, d’uns governs que des de fa molts anys impulsen la qualitat, l’excel·lència esportiva, per mitjà de les beques als millors esportistes, i l’especialització al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat (s’ha de tenir en compte que bona part dels medallistes d’aquests jocs s’han exercitat al CAR els últims anys). I quan parlo de governs, vull dir els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions i la Generalitat de Catalunya; tots ells treballen amb el convenciment que l’esport és un mitjà per aconseguir una població més saludable, més oberta, més solidària, i també valoren la projecció internacional de Catalunya per mitjà de l’esport.

Valorant els resultats de Londres 2012, si Catalunya fos independent se situaria en el lloc 24è a nivell mundial amb una medalla per a cada 975.000 habitants, i si a Espanya li traguéssim les medalles de Catalunya i el País Basc, se situaria en el lloc 69è, amb una medalla per a cada 8.531.467 habitants.

Pel que fa a l’aspecte institucional, cal remarcar l’actitud impresentable del Comitè Olímpic espanyol, no permetent l’entrada del govern de la Generalitat de Catalunya a les competicions esportives, i fent que el secretari general de l’Esport hagués de negociar la seva presència amb els membres del Comitè Olímpic Internacional per poder donar suport als nostres esportistes. En aquest sentit, el mateix Ivan Tibau va reconèixer que no havien trobat cap cordialitat per part del COE, que es notava que els “feien nosa”, i que només un estat propi ens donaria representació internacional en tots els àmbits esportius.

Finalment, cal lamentar el cas d’Àlex Fàbregas, que va dir que volia competir per Catalunya i que no l’emocionava l’himne espanyol, i que per això va ser assetjat per tota la caverna espanyola, sense que el Govern d’Espanya ni el COE s’hagin manifestat en contra d’aquests atacs xenòfobs i feixistes rebuts per aquest jove esportista. I el mateix es pot dir d’Àngel Mulleras, esportista de 3.000 obstacles de Lloret, que va ser vetat per la “Real Federación Española de Atletismo” i pel Comitè Olímpic Espanyol basant-se en una “denúncia anònima” que havia arribat a un diari esportiu espanyol de marcat signe ultranacionalista i anticatalà.

En definitiva: s’ha d’acabar aquesta relació amb Espanya, ja que esportivament (i no ens enganyem, en tots els aspectes), si Catalunya vol ser un país normal, l’única via és la independència.



Josep Saguer i Ricart
President de la Comissió Sectorial d’Esports
esports@esquerra.org