Cohesió social a la Catalunya constituent. Consubstancialisme per al futur Estat plural
Catalunya ha configurat històricament la seva identitat de formes institucional i civil. En l’aspecte institucional, la comunitat autònoma no ha reunit mai les suficients competències legals per a configurar una plena identitat pròpia. La qüestió radica del caràcter excloent del procés constitucional espanyol des del 1812. Com assenyalen Manuel Ballbé i Roser Martínez (2003:18), “El principio constitucional por excelencia ha sido la búsqueda obsesiva de la unión mediante la exclusión, la represión y el sometimiento a través del recurso permanente a leyes y técnicas de orden público.” Un fet que dissipa qualsevol dubte és que la identitat catalana és multicultural. Segons el preàmbul del seu Estatut d’Autonomia aprovat l’any 2006, som una societat que s’ha anat fent “amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida.” Des dels ibers fins als visigots, passant pels cartaginesos, fenicis, romans i àrabs, la incessant construcció de la identitat catalana ha anat pouant de les fonts de les respectives cultures, tradicions, civilitzacions. Podem observar còmodament que aquesta identitat catalana, a la suma més civil que institucional, és consolidada i cohesionada tot i que roman, com qualsevol altra, en permanent evolució.
L’absència de conflictes notables després del recent creixement vertiginós de fluxos migratoris en una sola dècada, permet trobar en Catalunya una societat cohesionada. Lògicament, en una democràcia multicultural la cohesió social només pot ser efectiva si la identitat és compartida de forma consubstancial, en una ciutadania única però de caràcter plural. Si la cohesió social s’ha mantingut a Catalunya, és que aquest país té un grau de consubstancialitat efectiva més elevat del que aparenta. Eminències com ara Giovanni Sartori defensen el pluralisme com a model de gestió de la pluralitat social. Per analogia al pluralisme, el consubstancialisme seria el mètode adient per a assolir el principal paràmetre de cohesió social, la consubstancialitat. Simplificant, el consubstancialisme seria l’actitud estimulant per a compartir estructuralment l’interès social, les prioritats col·lectives, els principis i valors subjectivats, la mateixa identitat. El consubstancialisme mena de la simple cohabitació o multiculturalitat estàtica al pluralisme integrador més participatiu i més democràtic.
Saoka Kingolo
Membre de la comissió sectoiral de Polítiques d'Immigració
Esquerra Republicana
L’absència de conflictes notables després del recent creixement vertiginós de fluxos migratoris en una sola dècada, permet trobar en Catalunya una societat cohesionada. Lògicament, en una democràcia multicultural la cohesió social només pot ser efectiva si la identitat és compartida de forma consubstancial, en una ciutadania única però de caràcter plural. Si la cohesió social s’ha mantingut a Catalunya, és que aquest país té un grau de consubstancialitat efectiva més elevat del que aparenta. Eminències com ara Giovanni Sartori defensen el pluralisme com a model de gestió de la pluralitat social. Per analogia al pluralisme, el consubstancialisme seria el mètode adient per a assolir el principal paràmetre de cohesió social, la consubstancialitat. Simplificant, el consubstancialisme seria l’actitud estimulant per a compartir estructuralment l’interès social, les prioritats col·lectives, els principis i valors subjectivats, la mateixa identitat. El consubstancialisme mena de la simple cohabitació o multiculturalitat estàtica al pluralisme integrador més participatiu i més democràtic.
Saoka Kingolo
Membre de la comissió sectoiral de Polítiques d'Immigració
Esquerra Republicana