Equitat d’accés a l’atenció sanitària
La dreta sempre busca les fórmules més útils per tal d’incrementar els beneficis privats sense que sigui massa evident. El problema és quan ho vol fer a base de retallar l’estat del benestar. I davant aquest objectiu, sovint el pensament progressista no troba les respostes adequades.
Resulta que els ingressos per impostos i els pressupostos públics segueixen sent de milers de milions d’euros i justament la part pública que més se’ns va repetint que no és sostenible és: l’atenció sanitària i l’educació, àmbits fonamentals a on, casualment, hi ha moltes entitats privades amb afany de lucre assedegades d’euros.
I perquè? perquè per la salut i per l’educació sempre estem disposats a pagar, fins i tot el que no tenim.
L’objectiu final clar, però mai reconegut i fins i tot negat amb cinisme, és que cal desmantellar al màxim el sistema sanitari públic per tal d’incrementar el paper i la necessitat d’assegurances sanitàries privades.
I amb aquest objectiu, la dreta va fent penetrar la idea de què “la culpa” de la despesa és també dels malalts. El gruix més important de la despesa acaba semblant que és per culpa dels pacients. Van massa al metge i al CAP, si han de prendre medicaments o s’han de realitzar proves complementàries, i ja no diguem operar-se , alguna cosa hauran fet malament. La paradoxa és que els mateixos pacients, quan són atesos per entitats privades, són collonuts quanta major despesa realitzen.
Sembla que s’estigui intentant que el sistema públic no vagi enfocat a mantenir la millor salut possible, sinó a gastar els menys recursos possibles. I els malalts i els metges són presentats com una de les causes principals que acabaran enfonsant el sistema sanitari públic.
La perversitat del discurs de la dreta més capitalista és fer triomfar la idea de què hem d’apretar als pacients i als professionals, un a un, per a que no es gasti en sanitat pública; ara bé si la despesa es produeix a l’atenció sanitària privada, se li ha d’oferir tot, sense les restriccions que sí es defensen quan l’atenció és pública. I així les diferències de l’atenció sanitària cada cop són més favorables a l’atenció privada.
Ens hem begut l’enteniment o què?
S’està afavorint una societat catalana dividida per una manca d’equitat en l’accés a l’atenció sanitària. La pública amb llistes d’espera cada cop més llargues per rebre qualsevol tipus d’atenció (visites d’especialistes, proves diagnòstiques, intervencions quirúrgiques, i altres) i una privada amb accés ràpid, quasi immediat, si t’ho pots pagar.
S’ha de fer front a aquesta situació i desactivar aquesta manipulació.
En primer lloc l’assistència sanitària pública no és cap obsequi, és un dret. El dret a la salut i a l’equitat a rebre atenció sanitària; que tota República democràtica europea ha de tenir com un dels seus principis irrenunciables.
En segon lloc, l’atenció sanitària pública no és gratuïta, la paguem amb els nostres impostos.
En tercer lloc, estar malalt no ho vol ni ho tria ningú.
Nosaltres sí creiem en una corresponsabilitat de les persones sobre la seva salut, però sobre una proposta positiva: divulgar la cultura de la salut, en base a la promoció de la salut, la prevenció de les malalties i la difusió dels hàbits saludables; com a eines per assolir la màxima autocura de la pròpia salut.
En definitiva per tal d’evitar el desmantellament del sistema sanitari públic català, ERC ha de garantir que la República Catalana tingui un model sanitari públic universal i equitatiu que eviti discriminacions socials i de qualsevol altres tipus, i sigui una eina fonamental de justícia social i peça clau de l’estat del benestar.
Josep Maria Pons i Berengueras
Vicepresident de la Comissió Sectorial de Salut
Resulta que els ingressos per impostos i els pressupostos públics segueixen sent de milers de milions d’euros i justament la part pública que més se’ns va repetint que no és sostenible és: l’atenció sanitària i l’educació, àmbits fonamentals a on, casualment, hi ha moltes entitats privades amb afany de lucre assedegades d’euros.
I perquè? perquè per la salut i per l’educació sempre estem disposats a pagar, fins i tot el que no tenim.
L’objectiu final clar, però mai reconegut i fins i tot negat amb cinisme, és que cal desmantellar al màxim el sistema sanitari públic per tal d’incrementar el paper i la necessitat d’assegurances sanitàries privades.
I amb aquest objectiu, la dreta va fent penetrar la idea de què “la culpa” de la despesa és també dels malalts. El gruix més important de la despesa acaba semblant que és per culpa dels pacients. Van massa al metge i al CAP, si han de prendre medicaments o s’han de realitzar proves complementàries, i ja no diguem operar-se , alguna cosa hauran fet malament. La paradoxa és que els mateixos pacients, quan són atesos per entitats privades, són collonuts quanta major despesa realitzen.
Sembla que s’estigui intentant que el sistema públic no vagi enfocat a mantenir la millor salut possible, sinó a gastar els menys recursos possibles. I els malalts i els metges són presentats com una de les causes principals que acabaran enfonsant el sistema sanitari públic.
La perversitat del discurs de la dreta més capitalista és fer triomfar la idea de què hem d’apretar als pacients i als professionals, un a un, per a que no es gasti en sanitat pública; ara bé si la despesa es produeix a l’atenció sanitària privada, se li ha d’oferir tot, sense les restriccions que sí es defensen quan l’atenció és pública. I així les diferències de l’atenció sanitària cada cop són més favorables a l’atenció privada.
Ens hem begut l’enteniment o què?
S’està afavorint una societat catalana dividida per una manca d’equitat en l’accés a l’atenció sanitària. La pública amb llistes d’espera cada cop més llargues per rebre qualsevol tipus d’atenció (visites d’especialistes, proves diagnòstiques, intervencions quirúrgiques, i altres) i una privada amb accés ràpid, quasi immediat, si t’ho pots pagar.
S’ha de fer front a aquesta situació i desactivar aquesta manipulació.
En primer lloc l’assistència sanitària pública no és cap obsequi, és un dret. El dret a la salut i a l’equitat a rebre atenció sanitària; que tota República democràtica europea ha de tenir com un dels seus principis irrenunciables.
En segon lloc, l’atenció sanitària pública no és gratuïta, la paguem amb els nostres impostos.
En tercer lloc, estar malalt no ho vol ni ho tria ningú.
Nosaltres sí creiem en una corresponsabilitat de les persones sobre la seva salut, però sobre una proposta positiva: divulgar la cultura de la salut, en base a la promoció de la salut, la prevenció de les malalties i la difusió dels hàbits saludables; com a eines per assolir la màxima autocura de la pròpia salut.
En definitiva per tal d’evitar el desmantellament del sistema sanitari públic català, ERC ha de garantir que la República Catalana tingui un model sanitari públic universal i equitatiu que eviti discriminacions socials i de qualsevol altres tipus, i sigui una eina fonamental de justícia social i peça clau de l’estat del benestar.
Josep Maria Pons i Berengueras
Vicepresident de la Comissió Sectorial de Salut