Crònica d'una jornada: El model esportiu de la República Catalana
Generalment, l’esport no està situat entre les prioritats de les polítiques públiques i és per això de la importància d’una jornada com aquesta per reivindicar-lo. Al capdavall, la pràctica de l’esport i el seu moviment associatiu és un teixit social molt ampli en la nostra societat i alhora la seva funció de cohesió social, de promoure valors humanistes i de vida saludable són cabdals perque ens plantegem situar-lo en el lloc que li correspon. Sovint, quan ens referim al procés nacional, una de les principals inquietuds és saber en quina lliga jugaran el Barça i l’Espanyol, però més enllà d’aquesta anècdota, convé que ens plantegem com a país quin model esportiu volem per a la futura República Catalana. La presentació de la jornada va ser a càrrec de l’Albert Donés, diputat al Parlament de Catalunya, que va reivindicar l’esport com una estructura d’estat i de la seva importància com a ambaixador i transmissor dels valors del poble de Catalunya.
El model esportiu de la República Catalana
Tot seguit, en Josep Saguer, president de la comissió sectorial d’Esports d’Esquerra Republicana, presenta la taula rodona i planteja les primeres preguntes per iniciar el debat. Una Catalunya independent hauria de continuar el model esportiu actual? Quins models esportius es poden aplicar en la futura República Catalana? Quines competències hauria de tenir el Ministeri d’Esports?
El primer en obrir foc és en Rafael Niubó, ex-secretari general de l’Esport durant el Govern d’esquerres. Segons diu, el model esportiu s’hauria de posar en marxa perque actualment no tenim i no es va poder posar en pràctica perque hi havia altres prioritats. Quan va entrar a Govern, es va trobar amb un pressupost de 36 milions d’euros amb el que no era possible engegar un model esportiu, tot i així durant aquella etapa el pressupost va incrementar fins el 118 milions. Tal com ell afirma, el món de l’esport per la política és una qüestió de segon ordre, en qualsevol administració l’esport és una de les darreres preocupacions. L’esport no s’ha aconseguit fer respectar, ni pel que fa als models associatius, ni el model escolar, ni el comercial. I el que és més preocupant, no es defensen els interessos esportius conjuntament dintre del mateix sector. En aquests moments de crisi, l’esport s’ha reduït vora el 50% de pressupost, entre d’altres coses perque el sector no està prou cohesionat i no hi ha prioritat política. En aquest sentit, contraposa els models esportius d’Irlanda Espanya, que qualifica d’estranys, als models centre-europeu i nòrdic. Segons aquests models, la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) hauria de ser el gran paraigua en la gestió de l’esport on hi entrés tothom, com és el cas d’Alemanya, Suècia, Holanda, etc. Per posar altres exemples, Itàlia i França tenen un comitè esportiu que actua com a pseudo-ministeri. En las majoria de països, tenen una associació que actua de paraigua on s’apleguen tots els agents esportius. Per posar algunes dades, assenyala que l’inici del seu càrrec, es feia una despesa de 5’14 euros per habitant a l’any a Catalunya, mentre que en els països europeus està a l’entorn de 30 o 60 €/hab. Actualment, a Catalunya s’hi destinen 7’5 €/hab. amb uns bons resultats esportius però en la tendència a la baixa. Seria bo que la UFEC es convertís en una confederació esportiva com és el cas d’Alemanya, Suïssa, Holanda... I pel que fa a la pregunta sobre quines competències hauria de tenir un Ministeri d’Esports, respon amb claredat: poques. A Suècia hi ha un ministeri amb tan sols 6 funcionaris on el Govern fixa les prioritats i la confederació les gestiona. És important distingir entre govern i gestió. En aquest sentit, subratlla que on es talla el bacallà és al consell de ministres que és qui marca les prioritats. Finalment, fa referència a les crítiques que han aparegut sobre les inversions en equipaments esportius dels darrers anys, on hi ha qui denuncia que s’han fet masses poliesportius. Per posar les coses al seu lloc, recorda que un poliesportiu costa 2 milions d’euros mentre un hospital en val 500. Sovint no es té consciència de la utilitat de les infraestructures esportives que, més enllà de la pràctica esportiva, són equipaments d’esdeveniments socials, lúdics i culturals. En conclusió, el Govern que governi i que la gestió la faci la societat civil. Per sort, tenim una extensa estructura civil que treballa gratuïtament i amb esforç.
Podeu llegir la crònica complerta de la jornada en aquest enllaç:
http://www.esquerra.cat/documents/cronica_2014-1-24_model-esportiu_def.pdf
Francesc Sànchez
Tècnic de polítiques sectorials
El model esportiu de la República Catalana
Tot seguit, en Josep Saguer, president de la comissió sectorial d’Esports d’Esquerra Republicana, presenta la taula rodona i planteja les primeres preguntes per iniciar el debat. Una Catalunya independent hauria de continuar el model esportiu actual? Quins models esportius es poden aplicar en la futura República Catalana? Quines competències hauria de tenir el Ministeri d’Esports?
El primer en obrir foc és en Rafael Niubó, ex-secretari general de l’Esport durant el Govern d’esquerres. Segons diu, el model esportiu s’hauria de posar en marxa perque actualment no tenim i no es va poder posar en pràctica perque hi havia altres prioritats. Quan va entrar a Govern, es va trobar amb un pressupost de 36 milions d’euros amb el que no era possible engegar un model esportiu, tot i així durant aquella etapa el pressupost va incrementar fins el 118 milions. Tal com ell afirma, el món de l’esport per la política és una qüestió de segon ordre, en qualsevol administració l’esport és una de les darreres preocupacions. L’esport no s’ha aconseguit fer respectar, ni pel que fa als models associatius, ni el model escolar, ni el comercial. I el que és més preocupant, no es defensen els interessos esportius conjuntament dintre del mateix sector. En aquests moments de crisi, l’esport s’ha reduït vora el 50% de pressupost, entre d’altres coses perque el sector no està prou cohesionat i no hi ha prioritat política. En aquest sentit, contraposa els models esportius d’Irlanda Espanya, que qualifica d’estranys, als models centre-europeu i nòrdic. Segons aquests models, la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) hauria de ser el gran paraigua en la gestió de l’esport on hi entrés tothom, com és el cas d’Alemanya, Suècia, Holanda, etc. Per posar altres exemples, Itàlia i França tenen un comitè esportiu que actua com a pseudo-ministeri. En las majoria de països, tenen una associació que actua de paraigua on s’apleguen tots els agents esportius. Per posar algunes dades, assenyala que l’inici del seu càrrec, es feia una despesa de 5’14 euros per habitant a l’any a Catalunya, mentre que en els països europeus està a l’entorn de 30 o 60 €/hab. Actualment, a Catalunya s’hi destinen 7’5 €/hab. amb uns bons resultats esportius però en la tendència a la baixa. Seria bo que la UFEC es convertís en una confederació esportiva com és el cas d’Alemanya, Suïssa, Holanda... I pel que fa a la pregunta sobre quines competències hauria de tenir un Ministeri d’Esports, respon amb claredat: poques. A Suècia hi ha un ministeri amb tan sols 6 funcionaris on el Govern fixa les prioritats i la confederació les gestiona. És important distingir entre govern i gestió. En aquest sentit, subratlla que on es talla el bacallà és al consell de ministres que és qui marca les prioritats. Finalment, fa referència a les crítiques que han aparegut sobre les inversions en equipaments esportius dels darrers anys, on hi ha qui denuncia que s’han fet masses poliesportius. Per posar les coses al seu lloc, recorda que un poliesportiu costa 2 milions d’euros mentre un hospital en val 500. Sovint no es té consciència de la utilitat de les infraestructures esportives que, més enllà de la pràctica esportiva, són equipaments d’esdeveniments socials, lúdics i culturals. En conclusió, el Govern que governi i que la gestió la faci la societat civil. Per sort, tenim una extensa estructura civil que treballa gratuïtament i amb esforç.
Podeu llegir la crònica complerta de la jornada en aquest enllaç:
http://www.esquerra.cat/documents/cronica_2014-1-24_model-esportiu_def.pdf
Francesc Sànchez
Tècnic de polítiques sectorials