Els malalts crònics, aquella part de la societat que per necessitat utilitza, de manera continuada i en augment progressiu, gran quantitat de recursos sanitaris de tot tipus: medicaments, oxígen domiciliari, pròtesis, rehabilitació etc, és el següent col·lectiu en el punt de mira de les retallades, que també es produeixen de manera continuada i en augment progressiu.

És clar que cap persona voluntàriament vol ser malalt crònic i s'estimaria més no ser-ho, però per si no fos prou per a ells conviure amb la seua malaltia, ara cal agreujar la situació amb retallades en les prestacions i ja s'està avaluant aquesta possibilitat per part dels grups assessors. Tot un exemple de solidaritat en el “manteniment” de la societat del benestar (hauríem de dir “desmantellament”?)

De vegades parlem d'aquestes situacions i problemes socials de forma col·loquial i sembla com una cosa llunyana i quasi quotidiana, forma part del sistema i només passa als altres. No entrem en la petita anàlisi de posar cara a aquestos malalts, fer-los visibles en definitiva, o fer l'exercici de posar-nos en la seua pell.

És una bona situació per veure la gran quantitat de casos d'exclusió social, feblesa, injustícia i perquè no dir-ho, també de xenofòbia. Qui ve de fora no té dret a res, només vol aprofitar-se de lo que tenim. Malauradament aquest és un cos de pensament molt estès. Capítol a part son les persones grans, això que la propaganda oficial defineix com..” nuestros mayores”, sector on l'exclusió, feblesa i dependència son majors per ser un col·lectiu on les malalties cròniques són més evidents i colpidores i on les retallades son més manifestes.

Tornant a les malalties cròniques tots coneixem persones més o menys properes amb sida, hepatitis, càncer, malalties respiratòries, artrosi i tantes altres que impedeixen fer una vida normal o pendents d'un trasplantament de qualsevol òrgan. Totes aquestes malalties cròniques tenen un elevat cost que ha de fer-se mitjançant un sistema solidari, ja que de no ser així no es pot assolir individualment i més si es té una economia feble. Com dèiem abans és molt senzill, només cal posar-los una cara a aquestes persones per fer-les visibles, i prendre consciència de les seues necessitats i la cobertura integra de les seues prestacions, ja siguen en fàrmacs o d'altre tipus. Són els ciutadans amb problemes crònics els que han de ser rescatats, no els bancs i demés entitats financeres.

Aquí es important recordar que un dels aspectes que defineixen l'Estat del Benestar és la sanitat que intenta resoldre i ajudar en les malalties, però no es pot oblidar la prevenció de la salut com una tasca fonamental per evitar certes malalties que serien molt costoses de resoldre i que en l'actuació oficial no passa habitualment de posar en marxa campanyes molt atractives però amb escassos resultats per la falta posterior en habilitar els recursos necessaris..

Des de instàncies del Ministeri de Sanitat ja es sondeja la possibilitat d'actuar sobre els malalts crònics per veure com es pot reduir la cobertura sanitària en les seues prestacions. Així doncs, cal estar amatents ja que les tissorades poden vindre en qualsevol moment.


Joan Martínez i Tortosa
Secretari de Sanitat.
Esquerra Republicana del País Valencià