Aquest estiu, hem assistit a l’explosió als mitjans de comunicació de la problemàtica d’Urgències als grans hospitals públics del nostre país. L’alarma social és del tot justificable si tenim en compte que s’han posat al descobert les flaqueses d’un àmbit clau de l’atenció sanitària, tant per la seva dimensió estratègica com emocional. No obstant, contràriament a la idea de “conflicte conjuntural” que sovint se’ns trasllada des dels mitjans de comunicació o des dels òrgans de govern a diferents nivells, els fets mediàtics d’aquest estiu responen al malestar i a la perplexitat creixents que s’han instal·lat entre el col·lectiu mèdic, i sanitari en general, en aquests últims anys. En un moment d’excepcionalitat econòmica, en què tard o d’hora s’acabaria repercutint sobre el sistema sanitari públic, s’ha bandejat al professional del procés de presa de decisions en l’àmbit de la gestió clínica.

En els darrers anys, en el grans hospitals públics, i en el de la Vall d’Hebron en concret, ha progressat la manca de comunicació real i efectiva entre els estaments directius i els treballadors sanitaris. L’absència d’empatia entre aquests col·lectius ha generat una situació propícia a la conflictivitat i a la falta d’entesa. En efecte, s’ha redoblat el grau d’exigència laboral (aprimament de plantilles, augment de la precarietat, flexibilització dels horaris laborals, disminució de la retribució), sense que això s’hagi acompanyat del necessari procés d’acompanyament en aquest esforç per part dels òrgans de gestió i direcció dels centres hospitalaris. El paternalisme que massa sovint ha impregnat les formes com aquests s’han dirigit als professionals sanitaris i la sordesa de les direccions davant de les alarmes reiteradament adreçades des dels professionals han contribuït a que la manca de confiança cristal·litzés en indignació.

Quan finalment es facin públiques les dades d’afluència i permanència als serveis d’Urgències, probablement ens trobarem, potser per sorpresa d’alguns, que les situacions no del tot dignes que viuen molts pacients a dia d’avui no són noves d’aquest estiu, sinó que s’estan convertint en quelcom estructural del nostre sistema sanitari. Per demostrar-ho, sempre quedaran, en el cas concret de l’Hospital de la Vall d’Hebron, les múltiples cartes del col·lectiu de metges especialistes d’Urgències adreçades a la Direcció d’aquest centre en els darrers dos anys, alertant sobre les problemàtiques derivades de la manca de drenatge i que s’han perpetuat malgrat múltiples i cares intervencions per pal·liar-les. No obstant, els fets d’aquest estiu posen sobre la taula una necessitat que s’ha fet imperiosa per a la sostenibilitat del nostre sistema sanitari: la recuperació de la confiança i col·laboració mútues entre direccions i professionals de la salut de cara a abordar les problemàtiques de fons que planteja l’assistència sanitària a dia d’avui i en un futur no gaire llunyà. I això passa ineludiblement per la reformulació dels mecanismes de participació dels professionals, a fi d’augmentar la coresponsabilitat entre professionals i direcció en la gestió dels centres, millorar la transparència en la presa de decisions i garantir el retiment de comptes necessari en tota institució que aspira a donar un servei d’excel·lència.


Marc Ramentol Sintas.
Metge internista Hospital Vall d'Hebron