L’impacte mediàtic provocat per les imatges relacionades amb l’èxode de refugiats cap a Europa cercant asil ha commocionat la societat europea i catalana.

En aquest sentit, els ajuntaments catalans, a instàncies de la seva població, han aprovat mocions de solidaritat i instant a estaments superiors a respondre a aquesta situació d’emergència humanitària, alhora que es preparen per a l’acolliment.

Fins aquí, és el que cal, el que toca fer,i potser l’únic que es pot fer. Però cal que ens preguntem si hem d’actuar de manera puntual, en els casos com el que se’ns planteja, o bé hem d’impulsar polítiques de solidaritat internacional continuades i permanents d’acord amb unes lleis d’àmbit nacional, que avui per avui no podem desenvolupar com voldríem, encotillats com estem, per la gasiveria de l’Estat espanyol que tants sols acollirà 15.000 persones.

La “solidaritat” europea tant sols abastarà a 150.000 d’aquestes persones, de les quals es calcula que 3.000 vindran a Catalunya en un període de 2 anys. Una xifra que ens ha de fer reflexionar, i molt, sobre el què entenem per solidaritat i la importància de que la memòria històrica estigui en present en les decisions polítiques i en la memòria col·lectiva en el dia a dia.

A finals del 2014 l’ACNUR ja alertava que hi havia 59,5 milions de persones que s’havien vist forçades a l’exili a causa de guerres i violacions flagrants dels drets humans. És la primera vegada, des de la Segona Guerra Mundial, que se supera la xifra de 50 milions de refugiats.

A les nostres ciutats hi ha víctimes, tant del conflicte esmentat com d’altres situacions igualment injustes, reconeguts com a tals o sense reconèixer. Els darrers 2 anys, unes 1.500 persones segons la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. La majoria d’aquests refugiats, viuen per sota del llindar de la pobresa, molts al carrer demanant almoina. Amb el coneixement de les institucions catalanes.

Cal doncs que aquesta onada de solidaritat sigui real i efectiva i no vagi a morir en una platja de roca. Hem d’estar alerta de no crear refugiats de “primera i de segona”.

La solidaritat, el refugi i l’acollida, s’ha d’exercir amb responsabilitat i de manera continuada, no només per un temps, com passa massa sovint. Tenim la necessitat d’un model propi català no només en polítiques d’acollida i d’acompanyament sinó en tot el marc normatiu i social de la immigració.
 

Josep Mª Llagostera
Membre CS Polítiques d’Immigració
Assessor a l’Ajuntament de Badalona