Actualment sembla que la necessitat de sobreviure a l’ofegament econòmic per part del govern central podria comportarmés retallades, tant logístiques com de personal assistencial, i això, afegit a la por, provoca que:

• Els professionals, en general, treballin més, per menys i en pitjors condicions, inclús assumint tasques que són pròpies d’altres col·lectius. No es fàcil trobar treball en equip i centrat en la persona, a la pràctica el que hi ha són equips de treball centrats en el sistema.

• Els serveis i les empreses abarateixin els costos de tot tipus per tal de ser competitius i no perdre cota de mercat (cadascú busca el seu “lloc” per tal de tenir el millor tros del pastís, públic i/o privat o concertat, tothom busca “reinventar-se” per tal de no perdre la seva posició/subvencions, intentant assegurar mínimament el seu futur).

• L’atenció dels usuaris és cada vegada més justa, aplicant uns principis d’ètica de mínims, en moltes ocasions “just-atenent” als usuaris, els quals es queixen sovint de manca de informació, entre altres queixes.

• Les empreses privades competeixen amb les públiques per abaratir costos de serveis, i de vegades són millors i més competitives-transparents, però de vegades no. Exemple recent: adjudicació del SAD per part de l’Ajuntament de Barcelona pel 2016-2017 a Clece i Valoriza, sense comentaris. A Catalunya han conviscut sempre les empreses públiques i privades o concertades (especialment al tercer sector), però ens cal unificar criteris de transparència i justícia. No val tot a qualsevol preu ni a qualsevol territori. Sí cal qualitat, eficàcia i eficiència, amb justícia i transparència, sigui qui sigui el titular del servei.

Els recursos públics sanitaris i socials entren en una situació de precarietat insostenible, amb augment de llistes d’espera, manca de material i utillatge, augment de la càrrega de treball dels professionals, etc. Cal una revisió a fons tant de la gestió com de la qualitat dels serveis.

Respecte al tercer sector (social) quan cal retallar és el primer ase dels cops (amb una deute històrica creixent i constants amenaces del futur immediat), i es van acumulant els pacients dependents que compleixen criteris de perfil residencial i que tenen dret als recursos socials contemplats a la famosa llei Zapatero, la LAPAD, que són atesos reiteradament i inadequadament en serveis sanitaris d’atenció intermèdia i de retruc en hospitals o serveis d’urgències, per embús de les places socials públiques que no es poden ocupar (PEVs insuficients, deutes a residències sense previsió de pagament, sector residencial en perill econòmic, les farmàcies...). Els terminis de finançament de la LAPAD no s’han complert ni el primer any. El govern central ha traspassat a les CCAA el deure de finançar les prestacions sense cap tipus de previsió, reconeixent un seguit de drets a cada dia més persones dependents, sense fons monetari de pagament ni previsió certa de futur.

La cultura de l’esforç i l’estalvi es penalitza (accedeixen abans a una plaça residencial aquells que no han cotitzat mai o poc i cobren pensions mínimes, que aquells que han cotitzat molts anys i cobren pensions intermèdies (800-900 €/mes), gràcies al sistema de repartiment de Llei General de la Seguretat Social (de 1994), sistema idoni quan es va crear per a població en actiu que cotitzava uns 40 anys (majoritàriament els caps de família, homes) i quan es jubilava als 65 anys li quedava poc per a morir-se...., eren els que cotitzaven molt, gastaven poc i feien el SNS sostenible.

Com les places residencials privades són molt cares (una residència amb uns mínims de qualitat no baixa de 1800 €/mes) les “formiguetes estalviadores” actualment no poden assolir aquest nivell de despesa, o no els hi dona per aguantar uns 3-5 anys que és el termini mig d’espera per accedir a una plaça pública.

La situació de moltes persones dependents i grans als seus domicilis en molts casos és insostenible, molts es situen per sota del llindar de la pobresa. La xarxa social i familiar de suport ha permès fins ara en moltes ocasions que poguessin subsistir però el greu percentatge d’aturats i la manca de suport econòmic fa que cada vegada hi hagi més gent en situació de precarietat, discapacitat i autonegligència al domicili i sense suport per a les necessitats més bàsiques per a poder subsistir, ni de família ni de veïns o amics. Està augmentant alarmantment el nombre de suïcidis, i les malalties psiquiàtriques, en general.

Davant de tot el que passa i passarà no sembla que la solució sigui fàcil ni a mig ni a llarg termini. La unificació del sistema de salut i social és a hores d’ara una utopia. I sense estabilitat política i suficient finançament del sistema no serà possible un canvi real, just i sostingut. Estem fent tractament tòpic a un pacient que necessita una intervenció a cor obert i així no ens en sortirem, ni nosaltres ni ells.

La mesura més urgent :Treballem de valent i sense fissures amb les estructures que calgui perquè ens cal per justícia social, marxar ja !

Anna Olivé i Torralba
Vocalia Socio-Sanitària
Esquerra Republicana