Divendres dia 30 de setembre vàrem participar en la primera Conferència que la Fundació IRLA organitza per l’inici del curs 2016/2017 del Doctor Richard Wilkinson destinada, com va explicar el seu President, Joan Manel Tresserras, a aprofundir en les desigualtats, el benestar i la democràcia.

És molt important que la Fundació hagi iniciat amb aquest tema l’obertura del curs. Considera que aquest tema marcarà o hauria de marcar l’agenda política. Una política que requereix requalificar-se i hauria de prioritzar en aquests moments, tant pel que fa a la greu crisi que vivim com als propers esdeveniments que desitgem per aquest país, l’abordatge d’aquest triangle indestructible entre la desigualtat, el benestar i la democràcia.

El Doctor Richard Wilkinson exposa la capacitat que tenim avui en dia de disposar d’aquells indicadors que ens ajuden a comprendre millor com i on es produeixen les desigualtats, com evolucionen en els diferents països i més important quin es el seu impacte en les persones i les comunitats. El PIB (Producte Interior Brut) no és ja l’únic indicador sinó que s’han configurat diferents models d’indicadors multinivell que ens permeten saber els efectes i els canvis en l’estudi de les desigualtats.

La desigualtat va més enllà dels indicadors de Pobresa encara que tenen relació directa.

La desigualtat no significa únicament injustícia en quan a l’accés als béns materials sinó que provoca infelicitat generalitzada i que les societats deixin de funcionar a nivell psicosocial.

Es tracta d’una distinció entre classes socials que s’experimenta de forma diferent en cada país però que en tots implica una experiència de “status social”.

Al no disposar del suficient “status social” es produeix l’auto menyspreu personal i relacional. Aquest estat provoca ansietat, inseguretat, exclusió i conductes autodestructives. A tots/es en preocupa si ens sentim valorats i com som percebuts pels demés. Aquest estrès provoca moltes deficiències de salut perquè ens sentim amenaçats - no valorats - no reconeguts. Aquest auto menyspreu s’interioritza. L’escola, els pares i mares i l’entorn el retro alimenten i es viu com un fracàs personal amb vergonya. Tanmateix s’observa una intensificació del consumisme. Les persones i les famílies s’endeuten per sostenir l’estatus social.

Aquest estat psico-social provoca múltiples trastorns de salut que es poden comprovar en tots els estudis realitzats als diferents països. Coincideixen plenament les percepcions de la salut i la pertinença a una classe social. Coincideixen també amb l’anàlisi amb l’índex de benestar infantil d’Unicef sobre la progressió de l’estat de salut en aquells països en els que milloren les condicions de vida.

En canvi, s’evidencia que en països o ciutats més igualitàries milloren els indicadors de qualitat de vida (esperança de vida, nivell educatiu, % d’embarassos prematurs, població a la presó, trastorns mentals, etc.). El paradigma seria Dinamarca on la mobilitat social és més elevada. On la mobilitat social no ve tant determinada per l’origen familiar i la piràmide d’estructura social és més plana.

Però la desigualtat també és ineficaç, impactant en el nostre món relacional perquè baixa la mesura de confiança.

En una societat desigual baixa la probabilitat d’ajudar-se entre si, la implicació en la vida comunitària i la participació democràtica. En canvi s’incrementen la taxa de suïcidi i les barreres entre barris i comunitats per l’increment de la violència.

Per tant estem davant d’un fenomen epidemiològic que posa en qüestió el funcionament del sistema actual i ens interpel.la a la construcció del futur.

Ara ens hem de plantejar si en el món ric estem en condicions de continuar amb un creixement econòmic com vàrem viure i la resposta és no. Per tant l’objectiu d’una societat saludable es centra en la reducció de les desigualtats.

El liberalisme genera més desigualtats entre els salaris alts/baixos incrementades exponencialment entre executius i operaris. El sindicalisme s’ha de regenerar i s'ha de democratitzar l’economia per construir comunitat i transformar la experiència laboral redistribuint la riquesa i augmentant la responsabilitat social.

Davant d’un públic divers d’experts/es, polítics/ques i ciutadans/es sensibles a aquest tema el Doctor Richard Wilkinson ens va dir coses, que comentàvem, sabíem o intuíem. Si vull ressaltar aquesta concreció en l’impacte psicosocial, que sovint s’ha traduït com característiques personals que culpabilitzen les víctimes portant-les a estats d’anomia i/o distòcia social que es traspassa generacionalment i del que es impossible sortir-ne sense polítiques públiques.

Escoltar les seves argumentacions de forma clara reforcen l’argumentari dels qui considerem una oportunitat posar en marxa un país nou. Invertir en igualtat social és invertir en progrés entès com evolució de la millora de la dignitat i la vida humana individual i comunitària.



Marina Sánchez Casanovas
Vocal de Polítiques Públiques de la sectorial de Benestar Social
Esquerra Republicana