Molts juristes de tota mena, servidors públics o professionals autònoms, s’estan qüestionant des de fa temps (i, més accentuadament, des dels fets de l’u d’octubre), si la seva vocació de servir a tota la ciutadania des de l’àmbit de l’aplicació del Dret, traduïda en una formació universitària i teòrica constant, i en l’exercici laboral que en fan; té, actualment, sentit i cabuda en un sistema judicial com l’espanyol.

Abunden els desenganys personals i professionals quotidians, per molts motius: manipulació partidista dels textos legals i de l’Administració de Justícia per a coaccionar i perseguir les idees polítiques i socials “dissidents” (en el cas del procés d’alliberament de Catalunya, amb mal dissimulada coordinació de determinats sectors de tots els Poders de l’Estat, malgrat les proclames de separació dels mateixos); condicions de treball tercermundistes en la gran majoria de Jutjats (manca de personal; fracàs i descoordinació en la implantació de noves tecnologies; nombre insuficient de jutges, magistrats i fiscals (Espanya té 10 jutges per cada 100.000 habitants; la mitjana europea és de 21); imatge de nul·la independència dels òrgans de govern de la judicatura estatal respecte els grans partits polítics espanyols; col·lapse i eternització en la tramitació i resolució dels processos, en tots els ordres jurisdiccionals, amb pèssima prestació del servei públic a ciutadans i professionals...

Molts fets que són alhora causa i conseqüència dels demés; que creen indignació i desconcert entre la ciutadania, i frustració i impotència entre professionals i treballadors públics; i que, després d’anys de promeses polítiques incomplertes i d’oblit real, evidencien que la reforma de la Justícia és la gran assignatura pendent de la ja molt desgastada democràcia espanyola.

I ara, com a remor que creix, els servidors públics de la Justícia es planten. Farts de que quasi cap partit d’àmbit estatal, amb o sense responsabilitats de govern passades o presents, tingui aquests problemes en un forat de l’agenda, 4 associacions de Jutges i 3 de Fiscals, de diferent tendència política, i altres a títol individual (en total, 13.500 professionals), han endegat un procés de denúncia pública de la situació de tot el sector, i de mobilitzacions graduals; que poden culminar en una vaga general a l’Administració espanyola de Justícia, el 22 de maig d’enguany.

No és poca cosa que els membres, majoritàriament corporativistes i conservadors, d’un Poder de l’Estat, que pateix una veritable i perllongada crisi sistèmica (integrada en l’agonia general del règim del 1978), hagin pres finalment consciència de la seva condició de treballadors; i, com a tals, emprin el recurs clàssic de la lluita laboral: la vaga.

Esquerra Republicana és dels pocs partits de l’Estat que, històricament, ha denunciat aquest estat de coses, proposant incansablement mesures de reforma en tots els fòrums on ha pogut intervenir; i que, quan ha tingut responsabilitats de Govern en aquesta matèria, ha demostrat una capacitat de gestió i organització eficaces i al servei del país i de la seva gent; simbolitzant-se en una fita com va ser el tancament de la Presó Model de Barcelona, en la darrera legislatura.

Però ja estem en un altre camí; vista la impossibilitat manifesta de qualsevol mínima reforma d’un Estat espanyol corcat per la corrupció, la repressió i la incúria en el servei públic; i inserits com estem en l’avantguarda del procés d’alliberament nacional, a un preu altíssim de patiment humà; treballem per a construir, també en la Justícia, una República que defensi els drets de totes les persones; amb eficiència, amb organització racional, imparcialitat, i dotació suficient de mitjans, per a tots els qui han de conviure amb el Dret, com a usuaris o treballadors.

Sens dubte, aviat farem realitat que els juristes catalans tornin a sentir-se orgullosos de la seva vocació, quan es vesteixin la toga o s’asseguin davant de l’ordinador.


Pere Ribó
Secretari de la sectorial de Justícia
Esquerra Republicana
justicia@esquerra.cat