La instrucció del jutge Llarena s'enfonsa
“Tenéis delante un gran reto político”. Amb aquesta frase Jesús M. Barrientos, President del TSJC esperonava els 16 nous jutjes i jutjesses destinats a Catalunya en l’acte solemne del passat dia 13 d’abril. La crida al combat polític de la judicatura quedava explicitada amb contundència i amb la unanimitat de tota la cúpula judicial.
El braç togat del règim, dirigit pel Ministre Català, testaferro de Rajoy i Soraya Sáez, i capitanejat per Pablo Llarena segueix amb pas ferm el full de ruta de la repressió i la instrumentalització del dret penal.
Amb el magistrat del suprem convertit en operador polític decidit a tòrcer la sobirania del Parlament de Catalunya, les seves resolucions judicials evidencien la violació dels principis més elementals. D’una banda es retorcen els fets i els tipus penals per a encabir la inexistent rebel·lió i es manté l’acusació per balafiament de recursos públics sense més recolzament que un informe de la Guardia Civil i contra la claredat dels pronunciaments en sentit negatiu del President del Gobierno i del Ministre d’Hisenda. Els hi fan servei per a mantenir unes mesures de privació de llibertat que pretenen causar el màxim dany possible als encausats i intimidar a la societat, la gravetat de la imputació, el suposat risc de fuga i , sobretot, l’absurd perill de reiteració delictiva. Con si la independència un cop proclamada i no anul·lada pel parlament pogués proclamar-se cada dia 27 del mes.
D’altra banda, els temps processals s’adapten a les necessitats del gobierno. El resultat més sagnant ha estat la interferència en la investidura d’en Jordi Turull, citan-lo amb només 36 hores d’antelació, entre la primera i la segona votació d’investidura, per a un tràmit judicial de poca transcendència que va servir com a pretext per a que les acusacions demanessin la modificació de la seva situació personal i la d’altres persones encausades. A presó abans de la segona votació. Al llarg de tot el camí processal la concertació gobierno-fiscalía-instructor ha estat evident.
L’obertura del front exterior amb la judicialització de les ordres europees, que no han pogut ser automàtiques com fervorosament desitjaven els inquisidors ha deixat a l’aire les vergonyes de la justícia del règim i la falsedat de les acusacions. Relat de fets esbiaixat, documents incomplerts, traduccions manipulades... La justícia europea no pot confiar en l’espanyola. El Tribunal de Shleswig-Holstein ha donat el primer cop realment demolidor en descartar la concurrència de violència. Els indicis del que passarà al Regne Unit, Bèlgica i Suïssa no son pas millors. A més, les pressions polítiques de l’Estat sols fan que evidenciar feblesa, resultaran probablement estèrils davant dels Tribunals i, al damunt, contribuiran a mantenir el conflicte Catalunya-Espanya en l’agenda europea i a centrar-hi l’atenció mediàtica. La sorprenent interlocutòria de la Sala Segona del TS de 17 d’abril amb la seva delirant elucubració sobre la violència i el risc de massacre i amb l’atac tant exprés com fora de lloc al raonament del jutge alemany, marquen el pas decidit cap el desastre.
En el front judicial intern les coses també es compliquen per a Llarena. Les seves relliscades i la seva parcialitat comencen a passar factura. Les iniciatives per a presentar-li querelles amb fonament es multipliquen, els acusats es creixent i planten cara amb una defensa política que deixa enrere la purament legal. I per acabar-ho d’adobar s’ha obert el solet un conflicte directe amb Montoro amb la Providència d’avui 18 d’abril requerint-lo de manera poc cortès per a que aporti dades objectives que recolzin les afirmacions del Ministre de que no es va emprar diner públic. El tret no se l’ha disparat al peu, sinó directament al fèmur. La instrucció de Pablo Llarena s’esfonsa. Els abrandats de la unitat d’Espanya no trigaran a demanar el seu cap. El fracàs i las culpa son lletjos, ningú en reclamarà la paternitat.
Lluís Mombiela
Sectorial de Justícia
Esquerra Republicana
justicia@esquerra.cat
El braç togat del règim, dirigit pel Ministre Català, testaferro de Rajoy i Soraya Sáez, i capitanejat per Pablo Llarena segueix amb pas ferm el full de ruta de la repressió i la instrumentalització del dret penal.
Amb el magistrat del suprem convertit en operador polític decidit a tòrcer la sobirania del Parlament de Catalunya, les seves resolucions judicials evidencien la violació dels principis més elementals. D’una banda es retorcen els fets i els tipus penals per a encabir la inexistent rebel·lió i es manté l’acusació per balafiament de recursos públics sense més recolzament que un informe de la Guardia Civil i contra la claredat dels pronunciaments en sentit negatiu del President del Gobierno i del Ministre d’Hisenda. Els hi fan servei per a mantenir unes mesures de privació de llibertat que pretenen causar el màxim dany possible als encausats i intimidar a la societat, la gravetat de la imputació, el suposat risc de fuga i , sobretot, l’absurd perill de reiteració delictiva. Con si la independència un cop proclamada i no anul·lada pel parlament pogués proclamar-se cada dia 27 del mes.
D’altra banda, els temps processals s’adapten a les necessitats del gobierno. El resultat més sagnant ha estat la interferència en la investidura d’en Jordi Turull, citan-lo amb només 36 hores d’antelació, entre la primera i la segona votació d’investidura, per a un tràmit judicial de poca transcendència que va servir com a pretext per a que les acusacions demanessin la modificació de la seva situació personal i la d’altres persones encausades. A presó abans de la segona votació. Al llarg de tot el camí processal la concertació gobierno-fiscalía-instructor ha estat evident.
L’obertura del front exterior amb la judicialització de les ordres europees, que no han pogut ser automàtiques com fervorosament desitjaven els inquisidors ha deixat a l’aire les vergonyes de la justícia del règim i la falsedat de les acusacions. Relat de fets esbiaixat, documents incomplerts, traduccions manipulades... La justícia europea no pot confiar en l’espanyola. El Tribunal de Shleswig-Holstein ha donat el primer cop realment demolidor en descartar la concurrència de violència. Els indicis del que passarà al Regne Unit, Bèlgica i Suïssa no son pas millors. A més, les pressions polítiques de l’Estat sols fan que evidenciar feblesa, resultaran probablement estèrils davant dels Tribunals i, al damunt, contribuiran a mantenir el conflicte Catalunya-Espanya en l’agenda europea i a centrar-hi l’atenció mediàtica. La sorprenent interlocutòria de la Sala Segona del TS de 17 d’abril amb la seva delirant elucubració sobre la violència i el risc de massacre i amb l’atac tant exprés com fora de lloc al raonament del jutge alemany, marquen el pas decidit cap el desastre.
En el front judicial intern les coses també es compliquen per a Llarena. Les seves relliscades i la seva parcialitat comencen a passar factura. Les iniciatives per a presentar-li querelles amb fonament es multipliquen, els acusats es creixent i planten cara amb una defensa política que deixa enrere la purament legal. I per acabar-ho d’adobar s’ha obert el solet un conflicte directe amb Montoro amb la Providència d’avui 18 d’abril requerint-lo de manera poc cortès per a que aporti dades objectives que recolzin les afirmacions del Ministre de que no es va emprar diner públic. El tret no se l’ha disparat al peu, sinó directament al fèmur. La instrucció de Pablo Llarena s’esfonsa. Els abrandats de la unitat d’Espanya no trigaran a demanar el seu cap. El fracàs i las culpa son lletjos, ningú en reclamarà la paternitat.
Lluís Mombiela
Sectorial de Justícia
Esquerra Republicana
justicia@esquerra.cat