Una política migratòria europea sense justícia ni dignitat
“Quan veig una persona en perill, no m’ho penso. Actuo”. Aquestes són les paraules de Costas, un dels pescadors de l’illa de Lesbos, a Grècia. Ell, com tants altres pescadors, ha actuat en molts naufragis d’embarcacions que arriben a Grècia des de Turquia per la ruta del Mediterrani. Ho ha fet deixant la seva feina de banda i sense demanar res a canvi. Per què la Unió Europea no actua de la mateixa manera? Per què no avantposa la vida i dignitat humana als seus propis interessos?
La UE continua veient la immigració com una vulneració de fronteres en lloc de actuar com el que és: una crisi humanitària on milers de persones d’arreu es veuen obligades marxar de casa seva per diferents motius, no per això alguns menys importants que altres. Tant si el teu país està immers en un conflicte bèl·lic, com si ets víctima de la persecució o simplement les desigualtats econòmiques no et permeten sobreviure al teu país d’origen, hauries de tenir el mateix dret a buscar i trobar refugi i asil en qualsevol país. Aquesta premissa, emparada en l’article 14 de la carta dels Drets Humans, es vulnera constantment. Els països de la UE en lloc de facilitar protecció internacional, hi posen traves. És així com l’Estat espanyol només té 900 places d’asil, 28 per Catalunya, i tot i acceptar-ne algunes més ho fa amb el mateix pressupost. Unes places insuficients pel nombre de demandes que rep l’Estat.
Lesbos és un dels exemples de les polítiques migratòries europees que estan pensades per protegir les fronteres i no les persones. El salvament marítim, la primera assistència i l’acompanyament del procés a l’illa és a càrrec de centenars de persones autoorganitzades que d’arreu del món han vingut a l’illa per fer front a aquesta situació. Al nord, l’ONG catalana Pro-activa Open Arms fa el salvament, al sud són els “Basque Lifeguards” o els sevillanos Proem aid. L’atenció a peu de platja (rebuda, canvi de roba i assistència mèdica inicial) ho fan voluntaris anònims amb el recolzament de camps de rebuda al nord com Platanos o Lighthouse. Del nord al camp de registre oficial, de Moria, hi ha una hora aproximadament. Una hora amb cotxe que ells han de fer a peu o amb els busos que ha establerts ACNUR. Moria és la fortificació de la policia grega i Frontex, l’agència europea de protecció de fronteres. Tothom ha de passar per allà per registrar-se i obtenir, segons la nacionalitat, el permís de circulació per Grècia i així continuar el camí cap al nord d’Europa. Un cop registrats, un temps que pot anar des d’unes hores a 4 o 5 dies fent cua sota el mal temps, poden agafar el ferry cap Atenes, la capital grega.
Abans d’arribar a l’illa, però, han hagut de creuar fronteres, subornar a policies i deixar les seves vides i les de les seves famílies en mans de les màfies. Més de 1.000 dòlars per persona per creuar en una barca en molt males condicions i sobrecarregada, 9 km des de Turquia fins a Lesbos. I haver de pagar 100 dòlars per una armilla falsa,la petita seguretat imaginària que tenen. Arriben amb por, mullats,plorant... Però també arriben contents, il·lusionats, esperançats. “Gràcies, sou el primer lloc on no ens reben amb una pistola”, ens diu un dels recent arribats. Aquí sí, perquè la solidaritat s’ha unit per rebre-us amb una mica de dignitat. Però no goses dir-los que Europa no és tant bonica com es pensen i que a Moria es trobaran com en una presó, a Macedònia o Hongria unes balles i uns forces de seguretat que no els deixaran passar i a Calais estancats en uns camps infrahumans.
Només el 2015 han arribat més d’un milió de persones a Europa per la ruta del Mediterrani i més de 3.700 han mort o desaparegut, pel que se sap. Les xifres del 2016 són alarmants. Davant de tot això necessitem una ciutadania informada, crítica i mobilitzada. Hem d’exigir als nostres governs responsabilitats perquè obrin vies segures per l’accés al continent i agilitzin l’arribada, almenys de les persones segons les quotes acceptades (15.000 a l’estat espanyol). Però sobretot perquè actuïn en conseqüència amb el que han signat, la Carta dels DDHH, i amb la voluntat del seu poble, ser una terra acollidora. També cal aprofitar aquest panorama per a millorar la situació de les persones migrants i refugiades que ja viuen entre nosaltres.
Anna Palou
Plataforma ciutadana Stop Mare Mortum
La UE continua veient la immigració com una vulneració de fronteres en lloc de actuar com el que és: una crisi humanitària on milers de persones d’arreu es veuen obligades marxar de casa seva per diferents motius, no per això alguns menys importants que altres. Tant si el teu país està immers en un conflicte bèl·lic, com si ets víctima de la persecució o simplement les desigualtats econòmiques no et permeten sobreviure al teu país d’origen, hauries de tenir el mateix dret a buscar i trobar refugi i asil en qualsevol país. Aquesta premissa, emparada en l’article 14 de la carta dels Drets Humans, es vulnera constantment. Els països de la UE en lloc de facilitar protecció internacional, hi posen traves. És així com l’Estat espanyol només té 900 places d’asil, 28 per Catalunya, i tot i acceptar-ne algunes més ho fa amb el mateix pressupost. Unes places insuficients pel nombre de demandes que rep l’Estat.
Lesbos és un dels exemples de les polítiques migratòries europees que estan pensades per protegir les fronteres i no les persones. El salvament marítim, la primera assistència i l’acompanyament del procés a l’illa és a càrrec de centenars de persones autoorganitzades que d’arreu del món han vingut a l’illa per fer front a aquesta situació. Al nord, l’ONG catalana Pro-activa Open Arms fa el salvament, al sud són els “Basque Lifeguards” o els sevillanos Proem aid. L’atenció a peu de platja (rebuda, canvi de roba i assistència mèdica inicial) ho fan voluntaris anònims amb el recolzament de camps de rebuda al nord com Platanos o Lighthouse. Del nord al camp de registre oficial, de Moria, hi ha una hora aproximadament. Una hora amb cotxe que ells han de fer a peu o amb els busos que ha establerts ACNUR. Moria és la fortificació de la policia grega i Frontex, l’agència europea de protecció de fronteres. Tothom ha de passar per allà per registrar-se i obtenir, segons la nacionalitat, el permís de circulació per Grècia i així continuar el camí cap al nord d’Europa. Un cop registrats, un temps que pot anar des d’unes hores a 4 o 5 dies fent cua sota el mal temps, poden agafar el ferry cap Atenes, la capital grega.
Abans d’arribar a l’illa, però, han hagut de creuar fronteres, subornar a policies i deixar les seves vides i les de les seves famílies en mans de les màfies. Més de 1.000 dòlars per persona per creuar en una barca en molt males condicions i sobrecarregada, 9 km des de Turquia fins a Lesbos. I haver de pagar 100 dòlars per una armilla falsa,la petita seguretat imaginària que tenen. Arriben amb por, mullats,plorant... Però també arriben contents, il·lusionats, esperançats. “Gràcies, sou el primer lloc on no ens reben amb una pistola”, ens diu un dels recent arribats. Aquí sí, perquè la solidaritat s’ha unit per rebre-us amb una mica de dignitat. Però no goses dir-los que Europa no és tant bonica com es pensen i que a Moria es trobaran com en una presó, a Macedònia o Hongria unes balles i uns forces de seguretat que no els deixaran passar i a Calais estancats en uns camps infrahumans.
Només el 2015 han arribat més d’un milió de persones a Europa per la ruta del Mediterrani i més de 3.700 han mort o desaparegut, pel que se sap. Les xifres del 2016 són alarmants. Davant de tot això necessitem una ciutadania informada, crítica i mobilitzada. Hem d’exigir als nostres governs responsabilitats perquè obrin vies segures per l’accés al continent i agilitzin l’arribada, almenys de les persones segons les quotes acceptades (15.000 a l’estat espanyol). Però sobretot perquè actuïn en conseqüència amb el que han signat, la Carta dels DDHH, i amb la voluntat del seu poble, ser una terra acollidora. També cal aprofitar aquest panorama per a millorar la situació de les persones migrants i refugiades que ja viuen entre nosaltres.
Anna Palou
Plataforma ciutadana Stop Mare Mortum