Moviments Socials

Sem catalans

Hervé Pi
Hervé Pi
Arreu dels Països Catalans els atacs directes a la llengua pròpia són corrents i denunciats, però els ciutadans de Catalunya Nord no semblen reaccionar, deu ser degut al fet que els francesos han reeixit a imposar una manera de pensar indiscutible, i de manera hipòcrita però eficaç continuen amb el projecte de l'Edat Mitjana i més tard de la revolució d'eradicar el que consideren com a patuesos.

El 1539 amb « Ordonnance de Villers-Cotterêts » el rei Francesc 1er instituïa la llengua francesa com a exclusiva de la vida pública. Aleshores no ens havien annexat, el text no ens concernia pas.

Una mica més d'un segle més tard, quan francesos i espanyols amb el Tractat dels Pirineus varen migpartir Catalunya, els comtats del nord van passar a esdevenir una província estrangera del Reialme de França amb el compromís que se respectaria les particualritats catalanes (institucions, llengua, drets i usos) però tot això va ser paper mullat i el 2 d'abril del 1700 per un edicte reial el Lluís XIV prohibia l'ús públic de la llengua catalana.

La revolució francesa reforçà aquests escrits amb l'informe de l'abbé Grégoire sobre la necessitat d'eradicar els parlars de cada territori per a universalitzar l'ús de la llengua francesa.

Cent anys més tard el Jules Ferry imposava l'ús exclusiu del francès per a l'ensenyança a l'escola pública un model d'escola que perdura sobretot quan des de París se vol fer creure el contrari.

A partir del 1951 el canvi semblava possible...

Tot primer cal dir que fins la segona Guerra Mundial la llengua catalana havia resisitit, en general a Catalunya Nord la transmissió se feia en tota naturalitat de pares a fills tret de les famílies benestant i d'uns quants barris de Perpinyà.

El 1951 la llei « Deixonnes » permetia un ensenyament facultatiu del català, és a dir un ensenyament a fora i a més dels horaris de cursos oficials. Cal esperar el 1970 per mor que els estudiants puguin presentar l'opció llengua « régionale » al batxillerat.

És l'any 1992 quan s'accepta finalment l'obertura de fileres bilingües (o a paritat horària) a l'escola pública.

Aquest mateix any 1992 passen dos altres fets importants.

La Unió Europea publica la Carta Europea de les Llengües (dites) regionals o minoritàries i els parlamentaris francesos afegeixen a l'article 2 de la « Constitution » »La langue de la République est le français ».

Un afegitó que porta cua.

El 1999 quan el govern Jospin va firmar la carta de les llengües, el Tribunal Constitucional francès la va declarar insconstitucional pel fet que amb una sola i única llengua, el francès, no se podia donar cap dret a altres idiomes.

Han passat 15 anys, 15 anys al llarg dels quals hem reivindicat, 15 anys de picabaralles, 15 anys d'hipocresia estatal.

El 2008 els Parlamentaris en la seua generositat han fet entrar les llengües territorials a la sagrada constitució però enlloc de col·locar-les a l'inici del text, les han posades a la cua, a l'article 75.1 declarant que són patrimonis de la República, sense donar cap dret als parlants, ni cap obligació a les institucions.

Les discussions continuen, aquest 2014 els parlamentaris francesos han declarat que Constitució i Carta Europea podrien ser compatibles.

Tenen dues possibilitats, modificar l'article 2 afegint que cada una de les llengües territorials tindrà els mateixos drets al territori que el francès o poden reduir l'abast de la Carta Europea.

Han triat la segona opció, el preàmbul de la proposta de llei sortida de l'Assemblea (dita) Nacional els diputats declaren que l'ús exclusiu de a llengua francesa serà admès per a les relacions amb les institucions i en el marc de tots els actes públics.


Hervé Pi
President de la Federació d'Entitats per la Defensa de la Llengua i Cultura Catalanes
Catalunya Nord