Justícia

Els arrendaments urbans i el “postureig”

Jordi Orobitg
Jordi Orobitg

No ha pogut ser. Tot i la determinació de la consellera de justícia, de tot el departament, fins i tot del govern el ple, per fer possible la convalidació del decret llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes, en el contracte d’arrendament d’habitatge i de modificació del llibre cinquè del Codi Civil de Catalunya en l’àmbit de la penyora; la política de “postureig” s’ha imposat a l’interès públic, interès en protegir aquells que veuen, dia rere dia, amenaçat el seu projecte vital, per la discrecionalitat antisocial amb la que alguns propietaris de finques urbanes negocien el preu dels arrendaments un cop cal renegociar-los un cop exhaurit el termini contractual.

Aquesta lluita ferotge contra la voluntat de legislar en pro d’aquells que més necessitats estan de protecció, ha unit a la dreta més reaccionària, encarnada per Ciutadans i Partit Popular, aquells que diuen ser d’esquerres i defensen les competències estatals més enllà de lo racional, en detriment a la legítima construcció del nostre propi ordenament jurídic orgànicament reconegut. Sí, parlo del PSC. I lamentablement, també, a Comuns i la CUP.

Uns emparant-se en un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que, com moltes de les institucions del nostre país viu, fruit de la repressió, una mena d’autocensura que el porta a crear un imaginari jurídic basat en hipòtesis i especulacions per acabar concloent allò que menys pot incomodar. Un dictamen que prioritza principis com el de la unitat de mercat i la llibertat de pactes sobre el dret a l’habitatge, consagrat als articles 47 de la Constitució espanyola i a l’article 26 de l’Estatut.

Altres justificant-se en suposades mancances i omissions, mai acabades de concretar, i suposats efectes no desitjats de l’entrada en vigor del Decret, que mai s’haurien arribat a produir, en tant que depenien de les institucions públiques, ja sigui Ajuntament de Barcelona, ja sigui Generalitat que fossin operatives.

I tot i així, es va estendre la ma de nou, oferint tramitar com a projecte de llei el decret un cop convalidat, amb la possibilitat de poder consensuar un text que donés resposta a les evidents necessitats de la nostra societat, en definitiva que beneficiés el conjunt de la ciutadania i fes que la mateixa es sentís orgullosa dels seus representats públics i de que arribin a consensos en temes cabdals. Però no, ha imperat la voluntat de revenja, la política de vol gallinaci, el voler infringir una derrota política a qui, cada cop més està assolint l’hegemonia de l’esquerra d’aquest país precisament per fer l’oposat a allò que denuncio, “postureig”.

Davant de la constatació d’aquesta realitat, en tots els àmbits, també en el que ens ocupa, l’única esperança que resta als ciutadans del nostre país és que arribem a assolir la majoria.

 

Jordi Orobitg i Solé

Diputat al Parlament de Catalunya