Quan el número d’afectats per una malaltia supera el que era previsible diem que és una epidèmia. Quan no n’esperem cap, d’afectat, perquè es tracta d’una malaltia desconeguda i es comença a escampar a un ritme determinat, també es pot considerar una epidèmia. Quan aquesta epidèmia es generalitza per tots els continents parlem de pandèmia. El concepte de pandèmia, per tant, no implica que sigui una malaltia greu, sinó simplement que s’ha estès per un territori geogràfic molt extens en un temps breu.

L’impacte d’una epidèmia depèn sobretot de tres factors: la susceptibilitat de la població, és a dir, si les persones tenen immunitat o no respecte l’agent infecciós; quanta gent s’infecta; i quanta gent es recupera, és a dir, quantes persones ja són immunes a la malaltia perquè ja l'han passada o perquè se’ls ha vacunat.

Quan es tracta d’un microorganisme absolutament desconegut, com és el cas del SARS2-CoV-2 la major part de la població serà susceptible d’infectar-se i molt pocs, al principi, estaran recuperats. Per tant, la infecció progressarà enormement.

Aquest virus pertany a una família que té una mala fama merescuda, els coronavirus (SARS, MERS...) i té un comportament similar en alguns aspectes a la grip estacional. Es transmet de persona a persona per via aèria mitjançant les gotetes de saliva que transporten el virus, i també -encara que menys- a través de superfícies i objectes contaminats.

Els símptomes inicials són molt similar als de la grip: tos, mal de cap i/o de coll, febre... Però té una capacitat d’infectar més alta que la grip: cada malalt pot encomanar entre 1,5 i 3 persones sanes de qualsevol edat. Més del 80% dels afectats tenen un quadre clínic lleu o molt lleu, i un 15-20% aproximadament el poden tenir greu o molt greu, amb letalitat més alta que la grip. I aquí està bona part del problema. Quan toca a una persona gran o amb patologies importants prèvies (cardiocirculatòries, respiratòries, diabetis, hipertensió, ...) pot ser molt greu i, fins i tot, ocasionar la mort. Malauradament encara no disposem de vacuna ni tenim tractaments farmacològics contra el virus. Cada dia aprenem i desaprenem coses d’aquest virus descrit per primera vegada el 9 de gener d’enguany. Del que vam dir ahir avui ens n’hem de retractar. Aprenem constantment. És un veritable exercici d’humilitat de coneixement.

En una primera fase de l’epidèmia s’aplica una estratègia que en diem de «contenció». Volem eradicar el virus, eliminar-lo. Per això ens centrem en detectar ràpidament cada un dels malalts i els seus contactes més propers (contactes de més de 15 minuts a menys de 1,5 metres) i aïllar-los. Pretenem trencar la cadena de transmissió. Dificultar que el virus pugui infectar a altres persones sanes. El temps entre que una persona s’infecta i que comença a tenir símptomes està entre 5 i 14 dies. Podem no tenir símptomes però estar infectats i infectar a altres, tot i que la major capacitat d’infectar és quan hi ha símptomes. Es per això que aïllem els contactes, persones que aparentment estan sanes però que podrien desenvolupar la malaltia i infectar a altres. Al mateix temps cal extremar les mesures d’higiene: la més important és rentar-se les mans, i les altres són tapar-se amb l’avantbraç quan es tus, mantenir-se a una distància de metre i mig com a mínim de les altres persones, evitar aglomeracions, etc. Però no sempre es pot assolir aquest objectiu. Quan la infecció s'estén, bé per l'arribada de més persones infectades de fora o per casos no detectats, la transmissió ja és lliure i descontrolada. «Comunitària», en diem, perquè el virus ja s’ha estès per la comunitat.

Cal canviar d’estratègia, i seguim sense tenir fàrmacs ni vacunes. Per tant, cal extremar les mesures de confinament: cadascú a casa seva, i tancar el país. Cal evitar que les persones potencialment infectades tinguin contacte amb les que són susceptibles per tal de reduir la infecció. És l’única eina que tenim per controlar la epidèmia. No és un caprici ni és un joc, no són vacances i no s’hi val a fer servir l’enginy per saltar-nos el confinament, perquè estem jugant amb la vida dels nostres. No va de broma: una sortida inadequada pot significar la mort d’algú. D’acord, més del 80% dels casos són lleus, però la resta no.

Si són molts els infectats el numero de greus i molt greus serà molt alt i podria superar les capacitats del nostre sistema sanitari. Perquè la vida continua, no s’ha aturat tot pel COVID 19: hi segueixen havent infarts, parts, càncers, traumatismes... i no ho podem abandonar. Això posa en una tensió molt gran el sistema sanitari, i malgrat els grans esforços que s’estan fent (imprimint respiradors, augmentant els llits de les unitats de crítics, incorporant més personal sanitari), si no volem quedar-nos sense els serveis que necessitem és necessària una prevenció estricta.

En aquesta nova etapa cal continuar lluitant. Identificar precoçment quants més casos nous i en fase com més primerenca molt millor, aïllar-los i tractar als que ho necessitin. Identificar contactes propers i aïllar-los per trencar la cadena de transmissió. No col·lapsar els centres sanitaris si no és necessari. Ajudar i reconèixer als que estan en primera línia, jugant-se la pell, perquè és la seva feina i són responsables: els professionals sanitaris, i tots els cossos i serveis essencials. Sobre elles i ells recau la càrrega més feixuga i de més risc. I sobretot i per tothom, responsabilitat cívica.

Aquest és el moment veritable dels valors republicans: la solidaritat i la fraternitat. És responsabilitat de totes i tots. El confinament estricte, el «queda’t a casa» i el tancament de país són les nostres úniques eines. Com sempre, els catalans tan sols ens tenim a nosaltres mateixos per defensar-nos. I, com sempre, ens en sortirem, junts i solidaris.

Joan Guix

Secretari de Salut Pública del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Sectorial de Salut d’Esquerra Republicana

salut@esquerra.cat