La gestió dels temps a l’esport?
A l’esport, la gestió dels temps és un factor rellevant en molts moments i, sobretot, a les diferents etapes de la formació d’un esportista. Aquest procés formatiu és una tasca complexa i controvertida en alguns moments.
En aquest sentit, el primer dilema apareix quan analitzem l’edat d’inici a la pràctica d’un determinat esport i ens trobem disparitat d’opinions i parers sobre el moment idoni per a iniciar-se a una determinada disciplina esportiva. Hi ha la creença que quan abans es comenci, millor, però, hem de tenir present que els infants haurien de practicar l’esport que s’adapti a les seves habilitats i a allò que són capaços de fer, sense posar-los exigències molt altes.
Aquesta iniciació a l’esport pot ser monoesportiva o poliesportiva. Hi ha també qui pensa que quan abans especialitzem als infants en l’esport que desitgen (o desitgen els adults ...), abans s’aprendrà i es dominarà, i abans arribaran les victòries i els èxits, per davant dels competidors. En aquesta línia, hauríem de tenir present i aplicar el símil del “millor aprendre primer a caminar i, després, a córrer”.
Aquesta gestió dels temps es confon també amb moltes contradiccions com la de la quantitat respecte la qualitat dels estímuls que es donen als esportistes. No és un problema de molta activitat o de molt temps de pràctica esportius, sinó de la qualitat d’allò que el nen/a aprèn i de com ho fa, ho reflexiona i ho interioritza al llarg de la seva formació esportiva
Una altra contradicció d’aquest procés rau en el dirigisme versus l’autonomisme. Hauríem de deixar als esportistes aprendre de forma autònoma i que siguin conscients i coneguin allò que fan i com milloren. També ho és la reproductivitat versus l’espontaneïtat: s’hauria de deixar experimentar als infants i no portar-los a repetir les mateixes accions sense fer-los pensar en allò que estan fent.
És molt interessant i revelador observar en els pares i mares la posició, l’actitud postural i personal, les crítiques a l’entrenador/a, a l’àrbitre o jutge, i els comentaris entre pares i acompanyants d’aquesta impaciència, teledirecció i sobreprotecció cap als esportistes, i això, definitivament, no ajuda en aquest procés.
S’ha d’insistir en l’aprendre, entrenar i competir gaudint ja des de les primeres etapes en la pràctica esportiva al nivell que sigui. Segurament així, aquest procés fluirà més i millor i els esportistes el viuran amb més intensitat i durant molt més temps.
Josep Campos i Rius
Vocal de la sectorial d'Esports
En aquest sentit, el primer dilema apareix quan analitzem l’edat d’inici a la pràctica d’un determinat esport i ens trobem disparitat d’opinions i parers sobre el moment idoni per a iniciar-se a una determinada disciplina esportiva. Hi ha la creença que quan abans es comenci, millor, però, hem de tenir present que els infants haurien de practicar l’esport que s’adapti a les seves habilitats i a allò que són capaços de fer, sense posar-los exigències molt altes.
Aquesta iniciació a l’esport pot ser monoesportiva o poliesportiva. Hi ha també qui pensa que quan abans especialitzem als infants en l’esport que desitgen (o desitgen els adults ...), abans s’aprendrà i es dominarà, i abans arribaran les victòries i els èxits, per davant dels competidors. En aquesta línia, hauríem de tenir present i aplicar el símil del “millor aprendre primer a caminar i, després, a córrer”.
Aquesta gestió dels temps es confon també amb moltes contradiccions com la de la quantitat respecte la qualitat dels estímuls que es donen als esportistes. No és un problema de molta activitat o de molt temps de pràctica esportius, sinó de la qualitat d’allò que el nen/a aprèn i de com ho fa, ho reflexiona i ho interioritza al llarg de la seva formació esportiva
Una altra contradicció d’aquest procés rau en el dirigisme versus l’autonomisme. Hauríem de deixar als esportistes aprendre de forma autònoma i que siguin conscients i coneguin allò que fan i com milloren. També ho és la reproductivitat versus l’espontaneïtat: s’hauria de deixar experimentar als infants i no portar-los a repetir les mateixes accions sense fer-los pensar en allò que estan fent.
És molt interessant i revelador observar en els pares i mares la posició, l’actitud postural i personal, les crítiques a l’entrenador/a, a l’àrbitre o jutge, i els comentaris entre pares i acompanyants d’aquesta impaciència, teledirecció i sobreprotecció cap als esportistes, i això, definitivament, no ajuda en aquest procés.
S’ha d’insistir en l’aprendre, entrenar i competir gaudint ja des de les primeres etapes en la pràctica esportiva al nivell que sigui. Segurament així, aquest procés fluirà més i millor i els esportistes el viuran amb més intensitat i durant molt més temps.
Josep Campos i Rius
Vocal de la sectorial d'Esports