Justícia

Crònica d'una jornada: Naixement d'un #NouPaís. Procés constituent, tansitorietat jurídica i Administració de Justícia

Un cop la data i la pregunta de la consulta sobre la independència ha estat anunciada pel 9 de novembre de 2014, convé preparar el procés de transició adequadament i preveure tots els escenaris possibles amb el màxim de minuciositat i rigor, sabent però per endavant que qualsevol previsió no estarà exempta d’improvisacions. Precisament per això convé que ens agafi el màxim de ben preparats. I no només això, també hem de començar a pensar quins volem que siguin els pilars bàsics a partir dels quals construir la nova República Catalana, i sense cap mena de dubte, l’Administració de Justícia serà un d’ells. Amb aquesta pretensió se celebra la jornada Naixement del #noupaís dedicada a raonar sobre el procés constituent, la transitorietat jurídica i la nova Administració de Justícia.

En Cesc Iglésies, vicesecretari general d’Acció Política d’Esquerra Republicana, fa la presentació de la jornada Naixement d’un #NouPaís, en el marc del cicle Diàlegs del #NouPaís que volem, dedicat a repassar aspectes nuclears que donin forma a la futura República Catalana. En les seves paraules, es tracta de prefigurar el nou país que neix del vot i que aspira a altes cotes de justícia social i llibertat. Amb això es pretén posar un granet de sorra per combatre les incerteses al procés d’autodeterminació i guanyar confiança en el procés. Pe emmarcar la discussió, planteja les preguntes fonamentals que es dilucidaran en aquesta jornada: Com ordenarem aquest procés constituent una vegada tinguem el mandat democràtic? Com regularem el dia a dia durant la transició des de la perspectiva de la seguretat jurídica? Quina és la nova Administració de Justícia que aspirem a crear?

Procés constituent

La primera part de la jornada és la dedicada a tractar sobre el procés constituent en la que comença el debat en Jaume López, doctor en Ciència Política i de l’Administració per la UPF. La primera idea que exposa és el fet que tinguem molt clar que el referèndum no és igual a declaració d’independència. En perspectiva comparada, hi ha casos de tot. Eslovènia i Kossove van proclamar la independència sense referèndum. En el cas d’Eslovènia va haver primer una declaració de sobirania, després un referèndum d’independència i finalment una declaració d’independència, un cas molt semblant al que s’està plantejant en el cas català. El cas d’Estònia també és semblant. Montenegro és un cas de referèndum i declaració conjunta. I finalment, casos de declaració i posterior consulta que ve a refrendar-la, com és el cas d’Ucraïna, Lituània i Letònia. De fet, dels darrers nous estats, 30 ho han estat a través d’un referèndum d’ençà el 1945 en que el període mitjà entre el referèndum i la declaració d’independència ha estat de 18 mesos. Un dels casos més interessants ha estat el d’Eslovènia per dues qüestions. Primer, perquè li calia desenvolupar estructures democràtiques i de mercat, però en canvi ja tenien muntades les estructures d’estat, per exemple ja disposaven d’un exèrcit propi administrat per la República. En segon lloc és interessant analitzar empíricament els estadis fins a esdevenir la República d’Eslovènia. El primer període va implicar la implantació de la democràcia, això nosaltres ja ho tenim. Segon, va tocar el torn del procés de sobirania, que va començar amb la declaració de sobirania. El tercer va ser el procés d’independència, amb la guerra dels 10 dies pel mig, que va implicar un procés de negociacions. Quan estaven negociant l’acord de la Unió Europea, la comunitat europea els va dir explícitament que no reconeixeria la República d’Eslovènia, tampoc els Estats Units. En canvi, al cap de poc temps, a l’abril de 1992, els Estats Units ja reconeixien Eslovènia i al cap d’un any ja la reconeixien els països europeus. En el cas català, de moment cap país s’ha pronunciat que no ens reconeixerà. El quart període va ser el procés constituent. Tots els processos d’independència són singulars, els precedents ens serveixen de ben poc, però ens ajuden a pensar les coses. En aquest context, subratlla que el de Catalunya és un cas únic, ho resumeix en dos aspectes, d’una banda és el primer lloc on s’articula socialment i política el dret a decidir i de l’altra que per primer cop això té lloc dins de la Unió Europea. Cal tenir present des del punt de vista acadèmic que, per justificar un procés e secessió, es resumeix en tres categories: quan hi ha una causa justa, quan és un procés nacional i quan es desprèn d’un procés democràtic. Arribats en aquest punt, en Jaume López passa a analitzar el qui, què, com i perquè del procés constituent. En aquest sentit, el procés escocès ens pots servir de disseny per tractar la qüestió. Pel que fa als projectes de futur, a Escòcia s’ha elaborat el document Scotlans’s future que ha presentat el govern escocès per respondre preguntes. Seguint el seu esquema, podem dividir el procés en quatre fases: declaració d’independència, reconeixement, nou govern i procés constituent. En la celebració d’una consulta no es presenten els partits, això implica que la campanya ha d’estar molt ben pensada, garantir els posicionaments i organitzar plataformes amb despeses previstes, en el nostre cas pel Sí-Sí, pel Sí-No i pel No. A Escòcia només han calgut dues plataformes, la del Yes Scotland i la de Better together. Perque la consulta sigui justa és necessària una Comissió Electoral, un període electoral de quatre setmanes, la celebració de la jornada electoral i una calcular una despesa màxima prevista de 180.000 euros per plataforma. Per esvair dubtes, cal fer elaborar un document sobre el procés, com que s’ha fet amb el Clauer, Estatuir Catalunya. En el cas escocès, el Parlament demana la competència al parlament britànic per celebrar el referèndum i més endavant proclamar la independència. El paradoxal del cas es que, tot i no tenir Constitució, Gran Bretanya no nega la sobirania escocesa, però igualment Escòcia demana permís per fer el referèndum, d’aquesta manera es tanca el cercle. Des d’aquesta perspectiva, quin seria el nostre dull de ruta ideal? Primer, el 9 de novembe de 2014 la celebració de la consulta. I tot seguit, el 2015, Catalunya hauria de garantir el compliment de tots els tractats sobre drets humans, completar la transferència de competències, negociar els actius i passius, prendre una posició comuna amb l’estat espanyol en relació a l’esfera internacional, declarar la independència, convocar eleccions legislatives, iniciar el procés constituent i celebrar el referèndum constitucional l’11 de setembre de 2017. Per tirar-ho endavant, cal formar nous actors, l’actor pro-independència, encarregat de la negociació a través del Parlament i la societat civil, i l’actor post-independència que engegui el procés constituent a través d’una convenció constitucional amb la participació de la societat civil, similar a la que es va fer per la Constitució Europea que només es va fer a Catalunya i a Polònia, altre cop un cas únic.


Podeu llegir la crònica completa en aquest enllaç:
https://www.esquerra.cat/uploads/20190107/cronica_2014_2_8_NAIXEMENT_NOUPAIS.pdf

Podeu visualitzar el video de la jornada en aquest enllaç:



Francesc Sànchez
Tècnic de polítiques sectorials