Esports

Esport i política

Aquests últims anys, des del govern central ( el de Madrid vull dir), governi la dreta o l’esquerra, es fan grans discursos en el sentit que no es pot barrejar política i esport. Però no ens enganyem, ja sabem com pensa l’Espanya profunda. La política, només la poden fer ells; l’esport que interessa és l’esport “nacional” (d’Espanya, és clar); les seleccions, només les espanyoles; els colors, la “roja” que tant han explotat aquests últims anys, i que per sort dels catalans, està en hores baixes.

De tots és coneguda la tradició de molts partits (també a Catalunya), d’incloure esportistes reconeguts a les llistes electorals per tal d’atraure el vot del sector esportiu (esportistes, directius, federacions...) per guanyar eleccions municipals, autonòmiques o generals.

Encara recordo una final de bàsquet europeu al pavelló de Fontajau, a Girona, quan en les fases classificatòries ja s’havien vist estelades a la graderia, al sopar del mateix dia, el president de la federació espanyola, l’inefable José Luís Sáez em va comentar: “mañana, en la final, en el pabellón, solo baloncesto, eh?”. Jo, naturalment, li vaig respondre que l’aficionat a l’esport és molt lliure de fer ostentació dels símbols amb els que se sent més identificat. I a la final, hi va haver més estelades que mai!

I ja que no volen relacionar política i esport, que ens expliquin què hi fan amb càrrecs polítics esportistes com Jesús Àngel García Bragado, Marta Domínguez (a la que li va desaparèixer l’acusació de dopatge en ser senadora del PP), Natalia Rodríguez, Abel Antón, i tants altres.

En definitiva, Catalunya no pot fer política amb l’esport, però a Espanya, quasi tot l’esport és política.


Josep Saguer i Ricart
President de la sectorial d’Esports