Itàlia, 2009: un terratrèmol de 6,3 graus a l’escala de Richter provoca la mort de 300 persones als Abruzos. Sis sismòlegs i un responsable de protecció civil són condemnats en primera instància a 6 anys de presó per no haver valorat adequadament els riscos d’un possible sisme a la zona.

Sant Boi, 2009: un túnel de bateig del camp de beisbol cau per l’acció d’un vent de 160 km/h provocant la mort de quatre nois i ferides a altres sis. L’enginyera i l’arquitecte de l’ajuntament i el constructor, són penats a dos anys de presó. L’ajuntament és considerat responsable civil subsidiari.

Aquests són dos exemples de la creixent exigència de seguretat de la societat als seus gestors, inclús davant l’acció de fenòmens naturals altament improbables. Tot veient el resultat, podríem preguntar-nos fins a quin punt és possible predir-los i anticipar-se prenent les mesures oportunes. És possible construir un edifici públic que pugui suportar qualsevol succés extrem? Tècnicament si, però resulta econòmicament inviable. La solució que s’acostuma a adoptar és un compromís entre risc i administració eficient dels recursos: un pont sobre el riu Besos no cal que estigui dissenyat per tenir resistència a sismes intensos però si a grans avingudes episòdiques. És ben conegut que no es trobaria ubicat en un lloc d’activitat sísmica elevada, però pot restar exposat a les conseqüències de forts aiguats.

Examinarem ara el problema de la delinqüència, que no es pot mesurar únicament respecte el seu cost econòmic sinó també en quant al cost social.

El punt de partida és que la societat presenta similars exigències de seguretat, que pot ser satisfeta de diverses formes. Una d’elles podria ser l’enduriment dels codis penal i penitenciari, és a dir, que les condemnes siguin més llargues i l’accés als permisos i sortides a l’exterior més difícils. Dit de forma senzilla l’afirmació implícita és: mentre estiguin tancats no faran mal a ningú. És un recurs al que s’ha recorregut freqüentment (populisme punitiu), provocant que la taxa d’empresonament en el nostre país sigui de les més altes d’Europa i els compliments mitjans dels més llargs, tot això quan suportem un índex de delictes comparativament baix. És una solució cara des del punt de vista econòmic i social (s’han de construir més presons i s’han de mantenir en elles més presos), però per sobre de tot, acaba resultant una mesura poc pràctica: la criminologia ha establert de forma molt clara que els règims penitenciaris més durs i tancats són els que comporten majors taxes de reincidència. Òbviament, més reincidències vol dir més víctimes, més patiment i un major cost social en general.

Una solució alternativa és la gestió del risc aplicada a l’execució penitenciària. De la mateixa manera que en la gestió de l’obra pública es construeix de forma adaptada als riscos contextuals, és possible una execució de sentències que s’adapti al nivell de risc que presenta l’infractor (en quant a naturalesa, gravetat, freqüència i imminència dels possibles nous delictes). Això ha d’implicar que totes les decisions a prendre en quan a la modalitat del compliment prenguin com a referència el risc estimat. Així, aquells delinqüents que presenten un risc baix, poden complir-la en règim ambulatori, amb la supervisió que correspongui, independentment del tipus de delicte o la quantia de la condemna imposada. És més important (i més pràctic) afavorir la normalització del seu estil de vida a través del manteniment en la societat, que apartar-lo. És el que afavorirà el procés de reinserció social i disminuirà la probabilitat de reincidència.

Una estimació moderada és que amb aquest tipus de mesura les presons catalanes disminuirien la seva població en un 50% aproximadament, més de quatre mil persones. Prenent en consideració que cada pres en règim ordinari costa a les arques públiques uns 80 euros/dia, pot també establir-se el volum de l’estalvi. Però també parlem de més de quatre mil persones, més de quatre mil famílies amb projectes vitals que poden continuar. Parlem també d’estalvi de costos socials.

Els recursos que s’alliberen són els que han de permetre millorar la supervisió a l’exterior i la intensitat del treball a l’interior, aplicant-los a aquelles persones que veritablement els requereixen, els subjectes de més alt risc.

De fet i salvant les òbvies distàncies, l’actuació del sistema penal-penitenciari seria comparable a la d’un sistema sanitari que hospitalitzes a tots els seus pacients, independentment de la gravetat del quadre. Constipats, al·lèrgies, grips, pulmonies o càncer de pulmó, tant se val, tots ingressats. Seria un sistema que no atendria bé als pacients més greus i amb tendència al col·lapse.

En aquest moment, estic segur que alguns dels que esteu llegint haureu pensat: hummm, més de quatre mil delinqüents de cop al carrer, quin experiment més perillós, millor quedem-nos com estem... Contra aquesta objecció hi ha dos arguments: a) que no sortirien descontrolats, sinó amb supervisió i recolzament; b) que no és un experiment. Holanda amb estratègies semblants ha disminuït a la meitat en pocs anys el número d’interns a les seves presons, sense que això hagi comportat un augment en el número de delictes. Ben al contrari, han disminuït lleument.

Algú altre també podria dir: i les víctimes, és que no mereixen un càstig els delinqüents? La resposta també és clara. La víctima no guanya res amb l’empresonament del delinqüent. En canvi, si continua sent un membre actiu i productiu de la societat es poden introduir estratègies de justícia restaurativa, de forma que el rescabalament del dany tingui més probabilitats de produir-se, ja que pot formar part del seu programa de reinserció.

El nostre sistema penal-penitenciari és encara hereu d’una tradició que vincula el delicte amb el càstig i la retribució més que amb la reinserció. Només cal fixar-se en els termes que utilitzem encara al segle XXI: pena i penitència, vinculats a èpoques bastant més fosques del nostre passat. Però això, amics, seria una altra història...

Joan Carles Navarro
Comissió sectorial de Justícia