La reforma laboral de 2012, Ley 3/2012, conté una càrrega de profunditat important, la fi de la ultraactivitat dels convenis col·lectius. L’objectiu d’aquesta era que si els agents socials no podien arribar a acords, almenys es partís sempre del conveni ja negociat amb anterioritat, en lloc que es passés directament a l’Estatut dels Treballadors (ET). A la pràctica ve a dir que a partir del 7 de juliol el 30% dels convenis en ultraactivitat decauen i es passa al conveni d’àmbit superior, en molts casos també amb la ultraactivitat caducada.

Un conveni en ultraactivitat vol dir que la seva vigència ha acabat però que les seves clàusules reguladores segueixen actives, sense això i a falta de nou conveni la norma d’aplicació pot ser la bàsica, la de l’Estatut dels treballadors. El problema pot ser greu i, vista l’evolució de la situació econòmica dels darrers mesos, aquest mecanisme pervers és un regal, no per abaratir costos, que també, sinó per facilitar el finançament de les empreses. Davant de problemes de liquiditat, o per fer inversions, les empreses demanaven crèdits, “s’apalancaven”, en el moment que la via del crèdit és complicada fan l’”apalancament interior” és a dir retallen costos, bàsicament massa salarial, via rebaixes salarials o expedients de regulació per quadrar balanç. Les plantilles financen amb el seu esforç l’activitat empresarial i en molts casos els seus propis acomiadaments.

A Catalunya 350 convenis podrien perdre la seva vigència el 7 de juliol, cosa que deixaria centenars de milers de treballadors i treballadores sense regulació sobre salaris, jornada laboral, vacances,...entre ells els dels sectors del metall i del transports.


Intersindical-CSC