Justícia

Les famílies i les dones en l'alliberament dels presos ordinaris

El passat 2 d’octubre, va fer-se públic, al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) del Departament de Justícia, un molt interessant treball dels investigadors de la UAB Aina Ibáñez i Albert Pedrosa, referent al paper de les famílies, i dins d’elles de les dones (en la triple vessant habitual: mares, parelles o filles), en l’acompanyament als presos durant el retorn a la societat, un cop complerta la seva condemna. Cal tenir en compte que parlem en masculí, perque només hi ha un vuit per cent aproximadament de recluses dones; tot i que les conclusions hi serien extrapolables.

Segons estudis del departament de Justícia, al primer any de llibertat, un 32 % d’interns excarcerats reincideixen; i 3 de cada 5 interns alliberats ho fan sense haver pogut passar un període previ de preparació progressiva per a una vida de respecte a la llei penal en llibertat; cosa que els fa extremadament vulnerables a la reincidència; cosa agreujada per la debilitació o inexistència de xarxes d’acollida (incloses les familiars) en el moment de sortir.

És un període molt delicat; on les famílies, que generalment ja porten donant suport, dins de les limitacions del mitjà penitenciari, durant més o menys temps a aquestes persones (sobretot, emocional (visites), i instrumental (ingrés de diners, acollida a la sortida, etc)), es troben en una situació molts cops nova , i sense recursos per a gestionar adequadament.

Partint de la base que, fins ara, les polítiques de Benestar social han tingut un caire “familiarista”, carregant-los una responsabilitat per a la qual molts cops aquestes persones no tenen habilitats ni mitjans per fer front; i que les entitats socials del sector han focalitzat la seva atenció més en la figura de l’excarcerat pròpiament dita, que en el seu entorn; fan que les famílies (per molt extenses que puguin ser, donant la falsa imatge que aquesta tasca podria ser compartida entre molts dels seus membres) pateixin un gran desgast, personal i emocional: soledat i distanciament personals i afectius; manca de reconeixement o menysteniment de l’esforç que es continua realitzant a la sortida; desinformació i falta de referents públics experts on acudir; manca de recursos materials per a afrontar el procés; estigmatització, de vegades al si de les mateixes famílies extenses; etc.

Això ho pateixen sobretot les principals agents reinsertores no oficials : les dones (mares, parelles, filles), referents molts cops gairebé únics dels interns dins de la presó, però massa cops no visibles en el període de compliment de condemna i d’acolliment posterior; que se solen trobar “perdudes” en un món que perceben no només com a aliè, sinó sovint com a hostil; i on no solen trobar l’escalf i el reconeixement, si més no emocional (desfogament, presa en consideració de la seva opinió i circumstàncies, etc), de les institucions, públiques o privades. És una versió sui generis de la vella dita: “Qui cuida a la cuidadora?”

Tot plegat ,a mig termini, palesa la necessitat de repensar, per una banda, el model institucional “familiarista” en l’acompanyament a l’intern que retorna a la societat, descarregant a les famílies del massa gran pes a què es veuen sotmeses, i donant-los més suport públic; potser dissenyant i implementant un “Pla estratègic de famílies d’interns”, des de la detenció fins a després de l’excarceració; dedicant-hi els recursos materials i humans necessaris (no perdem de vista que una gran política social, en aquest cas, seria la que evités que els infractors reincideixin, i es reintegrin de manera efectiva i positiva a la societat, començant pel seu entorn més proper).

Aquesta línia ha de comptar amb una profunda perspectiva de gènere, donada la realitat estadística de que són dones les principals actrius externes de l’acompanyament en la reinserció; i potenciant els punts de suport (psicològic, informatiu, legal), públics o privats (taules de participació social als Centres Penitenciaris, impuls a la creació de grups de familiars de presos , etc); per a aconseguir la fita de l’efectiva resocialització i no-reincidència en el delicte; així com l’empoderament i el reconeixement de les persones (insistim, majoritàriament dones) a les que toca exercir aquest difícil paper.


Pere Ribó i Solé
Secretari de la comissió sectorial de justícia
Esquerra Republicana
justicia@esquerra.cat


*Nota: les recerques publicades pel CEJFE estan disponibles a:
http://cejfe.gencat.cat/recerca/cataleg