A mig camí. Cap a la corresponsabilització de la salut
No és el model d’Esquerra un sistema sanitari on hi hagin ciutadans i professionals de primera i de segona. El CatSalut no vol ni pot oblidar al sector concertat. Representa una part molt important del sistema que ha d’aportar la mateixa qualitat assistencial als malalts. De salut n’hi ha una i de sistema de Salut només n’hi ha un. Qualsevol situació discriminatòria per raons territorials o de fórmules de gestió constitueix un greuge, un incompliment del contracte ciutadà i una abandonament de les funcions del controlador.
El pitafi històric de la salut a Catalunya és massa gros com per poder-lo anivellar en un tres i no res, i el controlador necessita temps i ajuda per endreçar-lo i cohesionar-lo. I diners. La sensibilitat, la imaginació, l’expertesa i la determinació la posa l’equip. L’excel·lència li reconeixerà o no la ciutadania que d’una forma o altre ha tingut contacte amb el sistema sanitari. Sense trampes ni cartró. A pèl.
I la tercera pota són els professionals que s’han de sentir agents de salut amb lideratge, amb recolzament institucional i amb capacitat de decisió amb criteris científics. Disposats a assumir la responsabilitat en l’àmbit del compromís assistencial, formatiu i de recerca. Aquests objectius tant clars, que afecten al controlador, ciutadania i professionals, actualment no es compleixen i d’aquí la idoneïtat de plantejar una vaga que permet que totes les parts prenguin consciència de la dimensió i gravetat del punt de partida per poder fixar on volem situar l’horitzó sanitari. Fer un bon diagnòstic de la situació actual es indispensable per iniciar una reflexió col·lectiva, plantejar objectius prioritzant línies de treball. I aquest cas ja s’ha fet un bon pas amb la constitució del Fòrum de Diàleg Professional on han d’interactuar Societats científiques, Corporacions professionals, alguns sindicats, Organitzacions docents d’àmbit universitari, Entitats ciutadanes i diversos Departaments de la Generalitat (Empresa, Ensenyament, Economia, Funció Pública i Salut) per elaborar el mapa d’oportunitats i amenaces, i intentar consensuar solucions des de la transversalitat i participació democràtica.
Diuen que la millor eina assistencial és la cadira. Permet transmetre i escoltar. Doncs aquest Fòrum de Diàleg Professional és la gran cadira on tothom té el deure d’aportar la seva parcel·la del coneixement amb la desitjable generositat. Transitar del “que hi ha de lo meu” al “en què puc contribuir” exigeix un canvi de paradigma i d'actitud indispensable, però requereix alhora una capacitat i intenció de compartir objectius i responsabilitats.
El model de salut perfecte és aquell que té la capacitat de mutar per adaptar-se constantment a les necessitats de forma consensuada, responsable i sostenible. Treballar per anar cap una perfecció que canvia constantment només és possible amb l’esforç col·lectiu coordinat i la conscienciació de tots els que participen directa i indirectament. S’ho han de creure de debò.
La salut és fonamental pel desenvolupament individual i col·lectiu de la societat. És benestar i també un dret, però fem un pas mes enllà: no és també un deure? Un deure en l’autocura, en la prevenció, en el seguiment dels hàbits saludables, en un ús racional dels recursos i dispositius assistencials. Ignorar aquest aspecte és posar en perill la sostenibilitat del sistema.
La corresponsabilització i apoderament propis d’una societat madura és una excel·lent manera de fer república ja que es basa en la promoció i integració dels valors republicans i per tant de justícia col·lectiva. El sentiment de pertinença al col·lectiu permet abordar l'assistència no com una mercaderia entre clients-consumidors i proveïdors sinó com aquest canvi de consciència col·lectiva necessària per trencar certes inèrcies i plantejar-nos objectius mes ambiciosos amb possibilitats d’èxit. I això tampoc es fa d’un dia per altre. Educar implica tenir educadors, tenir les idees clares i també tenir ganes d’aprendre. Aquí poden ser especialment valuoses les diferents fórmules participatives ciutadanes: associacions de malalts, plataformes i marees que poden anar mes enllà de la reivindicació on son instal·lats i assumir la implicació en el funcionament del sistema i l’assertivitat en la proposició d’alternatives. Hi tenen molt a dir.
Pot semblar molt revolucionari aquest plantejament i no ens equivocarem. Pot semblar un camí llarg i encertarem. Un pla exigeix una mirada llarga i encara no hem arribat ni a la mitat del camí. Pot semblar molt pessimista constatar un punt de partida amb tantes precarietats. Potser sí. Però res ens impedeix plantejar-nos aquests ambiciosos objectius doncs tenim l’optimisme de la voluntat per treballar tant com calgui fins assolir-los.
Estem en temps d’incerteses i amenaces. El vell món està morint, mentre el nou triga a aparèixer. I en aquest interval de crisis és quan neixen les alternatives més humanes, més justes i més satisfactòries globalment. L’ètica d’aquests plantejaments i la defensa de l’economia social no ens deixaran recular.
Salut i República !
Josep Maria Sans
Metge de Primària i geriatra
El pitafi històric de la salut a Catalunya és massa gros com per poder-lo anivellar en un tres i no res, i el controlador necessita temps i ajuda per endreçar-lo i cohesionar-lo. I diners. La sensibilitat, la imaginació, l’expertesa i la determinació la posa l’equip. L’excel·lència li reconeixerà o no la ciutadania que d’una forma o altre ha tingut contacte amb el sistema sanitari. Sense trampes ni cartró. A pèl.
I la tercera pota són els professionals que s’han de sentir agents de salut amb lideratge, amb recolzament institucional i amb capacitat de decisió amb criteris científics. Disposats a assumir la responsabilitat en l’àmbit del compromís assistencial, formatiu i de recerca. Aquests objectius tant clars, que afecten al controlador, ciutadania i professionals, actualment no es compleixen i d’aquí la idoneïtat de plantejar una vaga que permet que totes les parts prenguin consciència de la dimensió i gravetat del punt de partida per poder fixar on volem situar l’horitzó sanitari. Fer un bon diagnòstic de la situació actual es indispensable per iniciar una reflexió col·lectiva, plantejar objectius prioritzant línies de treball. I aquest cas ja s’ha fet un bon pas amb la constitució del Fòrum de Diàleg Professional on han d’interactuar Societats científiques, Corporacions professionals, alguns sindicats, Organitzacions docents d’àmbit universitari, Entitats ciutadanes i diversos Departaments de la Generalitat (Empresa, Ensenyament, Economia, Funció Pública i Salut) per elaborar el mapa d’oportunitats i amenaces, i intentar consensuar solucions des de la transversalitat i participació democràtica.
Diuen que la millor eina assistencial és la cadira. Permet transmetre i escoltar. Doncs aquest Fòrum de Diàleg Professional és la gran cadira on tothom té el deure d’aportar la seva parcel·la del coneixement amb la desitjable generositat. Transitar del “que hi ha de lo meu” al “en què puc contribuir” exigeix un canvi de paradigma i d'actitud indispensable, però requereix alhora una capacitat i intenció de compartir objectius i responsabilitats.
El model de salut perfecte és aquell que té la capacitat de mutar per adaptar-se constantment a les necessitats de forma consensuada, responsable i sostenible. Treballar per anar cap una perfecció que canvia constantment només és possible amb l’esforç col·lectiu coordinat i la conscienciació de tots els que participen directa i indirectament. S’ho han de creure de debò.
La salut és fonamental pel desenvolupament individual i col·lectiu de la societat. És benestar i també un dret, però fem un pas mes enllà: no és també un deure? Un deure en l’autocura, en la prevenció, en el seguiment dels hàbits saludables, en un ús racional dels recursos i dispositius assistencials. Ignorar aquest aspecte és posar en perill la sostenibilitat del sistema.
La corresponsabilització i apoderament propis d’una societat madura és una excel·lent manera de fer república ja que es basa en la promoció i integració dels valors republicans i per tant de justícia col·lectiva. El sentiment de pertinença al col·lectiu permet abordar l'assistència no com una mercaderia entre clients-consumidors i proveïdors sinó com aquest canvi de consciència col·lectiva necessària per trencar certes inèrcies i plantejar-nos objectius mes ambiciosos amb possibilitats d’èxit. I això tampoc es fa d’un dia per altre. Educar implica tenir educadors, tenir les idees clares i també tenir ganes d’aprendre. Aquí poden ser especialment valuoses les diferents fórmules participatives ciutadanes: associacions de malalts, plataformes i marees que poden anar mes enllà de la reivindicació on son instal·lats i assumir la implicació en el funcionament del sistema i l’assertivitat en la proposició d’alternatives. Hi tenen molt a dir.
Pot semblar molt revolucionari aquest plantejament i no ens equivocarem. Pot semblar un camí llarg i encertarem. Un pla exigeix una mirada llarga i encara no hem arribat ni a la mitat del camí. Pot semblar molt pessimista constatar un punt de partida amb tantes precarietats. Potser sí. Però res ens impedeix plantejar-nos aquests ambiciosos objectius doncs tenim l’optimisme de la voluntat per treballar tant com calgui fins assolir-los.
Estem en temps d’incerteses i amenaces. El vell món està morint, mentre el nou triga a aparèixer. I en aquest interval de crisis és quan neixen les alternatives més humanes, més justes i més satisfactòries globalment. L’ètica d’aquests plantejaments i la defensa de l’economia social no ens deixaran recular.
Salut i República !
Josep Maria Sans
Metge de Primària i geriatra