Segons dades de l’Eurostat el percentatge de gent jove (entre 25 i 34 anys) que encara viu amb els progenitors és molt variat arreu d’Europa, amb països com Dinamarca, on la taxa se situa a l’1,9% i d’altres com Eslovàquia al 56,4%. A Catalunya un 55,8% encara viuen a la llar d’origen.

Aquestes dades, i moltes d’altres plasmen la realitat en la que molts joves ens trobem, estem en una situació alarmant a l’hora d’emancipar-nos. La quantitat d’habitatge social de lloguer que existeix, el nombre d’habitatge públic, les ajudes pensades per a joves en quant a emancipació, les feines precàries que tenim i la falta de consciència política sobre les necessitats del jovent son algunes de les causes que ens impulsen a aquesta situació.

Al jovent ens expulsen del mercat de l’habitatge.

Aquest sistema d’habitatge s’ha regit i es regeix pel lliure mercat i ha creat la necessitat de ser propietaris per a poder accedir a l’habitatge com a únic mètode vàlid, relegant el lloguer com a alternativa temporal a la compra. Per tant, podríem pensar que el lloguer és una solució a la qual les joves hi podem accedir fàcilment, però això és una fal·làcia.

Cal tenir en compte que el lloguer no està a l’abast de tothom, actualment els preus dels lloguers cada cop pugen més. L’especulació que abans es concentrava al mercat de la propietat ara es concentra al mercat del lloguer, creant situacions d’autèntica violència respecte del col·lectiu jove. Per exemple, a Barcelona la renda mitjana d’un lloguer és de 757 euros.

A més a més, les persones arrendatàries no estan protegides per la regulació.

El lloguer

Tot i que el 20% dels habitatges a Catalunya son lloguers, no existeix una consciència llogatera dins de la societat, aquest tipus d’accés i tinença d’habitatge sembla una opció de caràcter temporal. A més a més, és necessari dir que la gran majoria dels lloguers estan en mans del mercat lliure i només un 2% es troba en mans públiques.

Aquesta una xifra és residual i insignificant, ja que no pot abastir les necessitats de tota la població i especialment les necessitats dels joves. Per tant, és necessari que dotem l’administració d’un parc d’habitatge públic i que sigui únicament en règim de lloguer, de manera que l’administració disposi sempre d’un parc d’habitatge.

Doncs bé, com que la situació en la que ens trobem és que els lloguers estan en mans privades, és necessària una regulació específica per a controlar l’especulació i garantir els drets de les llogateres.

I més tenint en compte que en els últims anys hi ha hagut un augment significatiu dels lloguers.

Actualment, la llei aplicable en matèria de lloguers és la LAU (llei d’arrendaments urbans), una llei que ha patit molts canvis diferents atenent al color del govern de torn i que mai ha regulat des del punt de vista de les persones llogateres.

La LAU és una llei de mínims que no regula tot allò necessari per a què les persones arrendatàries estiguin protegides. En aquest sentit, és curiós analitzar la diferència entre la regulació espanyola i la regulació d’altres països europeus com Alemanya i França.

Tant Alemanya com França no es limita en el temps l’arrendament, de manera que els contractes de lloguer acostumen a ser contractes indefinits o bé amb renovacions obligatòries, a diferència de la regulació espanyola que limita com a regla general a tres anys la duració d’un contracte d’arrendament.

Per tant, les arrendatàries sempre tindran una posició inferior a la propietat, ja que en tres anys caldrà tornar a negociar el preu, les condicions i demés clàusules dels contractes de lloguer, perjudicant a l’arrendatària i creant l’aparença que el lloguer és una opció d’accés a l’habitatge únicament temporal.

La limitació de durada als tres anys únicament afavoreix als intermediaris i a la propietat, perjudicant a les llogateres que no tindran un habitatge estable amb una durada superior als tres anys.

Respecte del termini de preavís per a rescindir els contractes d’arrendament per part de la propietat, a Alemanya s’estipula que com a mínim ha de ser de tres a nou mesos i en el cas de França és de sis mesos. En canvi, a l’estat espanyol n’hi ha prou amb un mes si és abans de finalitzar el contracte o bé amb dos mesos en cas que el contracte sigui vigent.

Una situació que únicament crea inestabilitat per a l’arrendatària que veurà que amb un únic mes d’antelació o bé la propietat li augmentarà el preu del lloguer o bé es quedarà al carrer.

Aquests exemples només serveixen per a reflectir la realitat en què ens trobem. Estem en una situació d’especial vulnerabilitat i la regulació no ens ajuda. Tot i això, hem de tenir clar que no existeix una solució ràpida per a la crisis de l’accés a l’habitatge que estem vivint.

Però és necessari que demanem un canvi real a la regulació actual per prendre mesures que ajudin a pal·liar aquesta situació d’emergència.

Limitar els preus dels lloguers dins del mercat lliure, augmentar les ajudes per a accedir als lloguers, establir que els parcs d’habitatges públics siguin únicament en règim de lloguer o obligar als bancs que tinguin pisos buits a cedir-los en règim de lloguer públic son algunes de les mesures que caldria implementar. És necessari que aquestes mesures estiguin regulades per llei.

Cal que continuem lluitant per aconseguir un habitatge digne per a tothom i, especialment, cal que el jovent ens empoderem i com a col·lectiu reivindiquem els drets que tenim a emancipar-nos.

Glòria Llobet

Sectorial de Justícia

Esquerra Republicana

justicia@esquerra.cat