El proppassat 21 de maig va tenir lloc la compareixença del Ministre de Justícia al Senat per donar explicacions de les accions portades a terme durant la COVID19 i la presentació dels plans del Ministerio de cara a la nova legislatura.

Si una prioritat tenim clara a Madrid o a altres fòrums és la denúncia de les vulneracions de drets humans i recomanacions internacionals que, en nom de la unitat d’Espanya i reiteradament, cometen, tant siguin d’esquerres com de dretes, els governs espanyols.

Per això, no desaprofitem cap oportunitat, i al Ministre de Justícia el vàrem sotmetre a una bateria d’incompliments:

Li vàrem preguntar la no aplicació de la decisió del Working Group de UN, de detencions arbitràries, que va concloure, ja fa un any, que l’empresonament dels nostres presos polítics era arbitrari i resultat de l’exercici de drets fonamentals a la llibertat d’expressió, d’opinió i manifestació pacífica. El WAGD afirmava que les acusacions tenien per objectiu coaccionar les seves opinions i inhibir la seva pretensió política; i que la presumpció d’innocència va ser vulnerada quan les ingerències publiques, és a dir, de càrrecs públics que condemnen obertament als acusats, afectaven a la independència i a la imparcialitat del tribunal que tenia que jutjar-los.

Espanya va acceptar, per la via de l’article 96.1 CE, implementar els tractats internacionals, i per via del 10.2 CE s’imposa l’obligació d’interpretar les normes de conformitat amb els Tractats Internacionals de drets humans.

A vegades es justifica la no implementació de decisions internacionals, sobretot, les provinents d’òrgans amb pocs mecanismes coercitius. Però el Consell d’Europa demana que fins i tot les recomanacions no vinculants es compleixin.

Però el què sí que és una obligació és interpretar segons els drets humans i això recau en el jutge nacional. I aquesta obligació no ha estat tinguda en compte ni pel TS ni pel TC.

Organismes com el Consell Consultiu de Jutges Europeu (CCJE) del Consell d’Europa, estipulen que això és degut a la manca de regulació o regulació inadequada en les normes constitucionals, no atorgant-los la deguda primacia.

I si ens fixem en els casos 1octubre i Alsasua el Relator de UN sobre prevenció de terrorisme va denunciar el perill d’utilitzar els delictes de prevenció de terrorisme o d’ordre públic, com la sedició o la rebel·lió, per imprecisos, no previsibles i per les poques garanties de tribunals com el TS i l’AN.

En l’àmbit dels drets humans totes les decisions han de tenir compliment; en cas contrari es corre el risc d’arbitrarietat, cosa que alimenta la percepció negativa de la independència judicial espanyola, com demostren reiterades opinions exposades per GRECO.

També cal recordar l’opinió de la Comissió de Venècia sobre la reforma del TC que li atorga competències executòries. La comissió va remarcar la percepció que el TC no és tot el neutral que hauria de ser.

Si analitzen el compliment de les recomanacions fetes per ECRI (la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància) en el monogràfic sobre Espanya, ECRI va elaborar 17 recomanacions, entre les que podem destacar la reforma del Codi Penal, i incloure com a base de discriminació la llengua, la ciutadania o la identitat de gènere; adoptar una legislació general i completa antidiscriminació; investigar i perseguir degudament els discursos d’odi; la protecció de col·lectius immigrants, LGTBI o minories nacionals, o fins i tot denuncia les inconsistències en les estadístiques policials i les febleses dels informes policials sobre discriminació.

L’ECRI, inclou la discriminació per raó de llengua o nacionalitat, i el Govern espanyol mai ha investigat degudament les denúncies per discriminació lingüística contra actuacions de les FCSE contra ciutadans de parla catalana. I això també li vàrem recordar al Ministre.

Un altre informe: les recomanacions del Rapporteur de UN sobre Minories Nacionals en el seu informe sobre Espanya de gener passat va criticar el tracte que els institucions espanyoles dispensen a les minories nacionals, entre les quals inclou catalans i bascos.

Critica durament el tracte a les llengües minoritàries, sobre tot en el camp judicial i educatiu, la total desconnexió entre l’estatus de cooficialitat i la legislació; i l’obstaculització de l’ús de les llengües en els serveis públics.

I respecte als tribunals l’informe és devastador: conclou que resulta gairebé impossible tenir dret a dirigir-se en la llengua pròpia. Per tot això insta a la reforma de l’article 231 de la LOPJ.

L’informe ha detectat nombroses denúncies per discursos d’odi i amenaces contra la minoria catalana, que ni es responen ni es persegueixen suficientment. És a dir, planteja les mateixes recomanacions que l’ECRI. Així mateix, insta a l’Estat espanyol a revisar el concepte de sedició i afirma que la dissidència política no ha de perseguir-se amb càrrecs criminals o imposar penes desproporcionades per l’exercici de la llibertat d’expressió o de reunió pacífica.

També li vàrem demanar per les declaracions de la Comissària de Drets Humans del Consell d’Europa, sobre el no desconfinament dels presos polítics, en les quals instava als governs a protegir-los en les seves cases. I el que és més greu, les actuacions del TS coaccionant la decisió dels funcionaris, per tal que aquesta mesura no fos aplicada als presos polítics. El TS prevaricant, el TS en estat pur.

També li vam preguntar per les infraccions d’Espanya per l’incompliment del dret europeu. Segons l’informe del TJUE, Espanya és l’estat amb més procediments d’infracció oberts al 2019: condemnada 9 cops en 4 anys, cosa que dona una ràtio d’una condemna per semestre. Aquest informe inclou la sentència Junqueras, com una de les més destacades, recordant que li va reconèixer la immunitat des del moment en què va ser elegit eurodiputat, encara que el TS no el va deixar exercir. De fet, afirma que s’hauria d’haver aixecat la detenció provisional del nostre president.

La pregunta final és, doncs, per què l’Estat espanyol té aquests problemes endèmics amb les jurisdiccions i la normativa internacionals. Aquest deteriorament de l’estat de dret amenaça la qualitat de la democràcia; la confiança en les institucions decau i finalment, l’estructura col·lapsa.

Laura Castel, senadora

Portaveu d'ERC a la Comissió de Justícia del Senado