Després de 13 sentències del Tribunal Constitucional i del Suprem, i d’un primer pas cap a un canvi de model que es va establir el 2017, el 0,7% de l’IRPF continua generant situacions injustes per la ciutadania i les entitats socials catalanes.

Tot i que avui el 80% dels fons de l’IRPF destinats a finalitats socials ja el gestionen les CCAA, el sistema de repartiment fa que a Catalunya arribin percentualment encara menys recursos des que hi ha un govern socialista i de Podem. Catalunya ha baixat el pes percentual del 14,5% al 13,5% dels recursos distribuïts, quan som el 17,5% de la població estatal i recaptem el 23,5% dels Fons socials de l’IRPF de l’Estat.

La darrera dada disponible a partir de pregunta parlamentària és de 2018: a Catalunya es van recaptar 73,5 milions d’€ d’un total de 314 milions d’€ a tot l’Estat, dels quals la Generalitat de Catalunya en va rebre 31,5 milions d’€ per distribuir a les entitats catalanes. Tan sols un 43% del recaptat. Sí, la solidaritat supera la ficció.

En un context de rescat social en què el paper de les entitats socials és clau per la seva expertesa, especialització i capil·laritat, urgeix exigir que el model del 0,7% de l’IRPF esdevingui just socialment i sigui fidel al que se li demana a la ciutadania: que quan marca la casella de la X solidària generi recursos per les entitats del territori on es recapta l’impost. Per això les competències en l’àmbit social estan transferides territorialment i l’acció de proximitat amb la ciutadania vulnerable és clau.

Perquè l’Estat es queda un 20% dels recursos? Perquè el sistema de repartiment a les CCAA no té en compte ni les recaptacions dels territoris, ni el nombre de declarants que marquen la X solidària? Perquè després de mil precs l’Estat segueix sense publicar aquestes dades? Perquè no importa gens si a cada territori el tercer sector social és una realitat o no?

La raó per la qual Catalunya ha assolit el mínim percentual de recursos de l’IRPF és perquè som considerada una comunitat rica en el context espanyol. El criteri diferencial en el repartiment és la taxa de pobresa relativa presa en consideració des de la mitjana estatal: la que diu que a Catalunya només tenim un 13% de pobresa, sent la mitjana espanyola del 21%. I malgrat l’IDESCAT, les organitzacions socials i els partits polítics denunciïn que la taxa de pobresa a Catalunya sigui del 20%, aquesta no es pren en consideració perquè és una dada referida únicament a la situació de Catalunya. O sigui, que a efectes de repartiment no es pren la dada relativa dins de cada territori tal i com els experts assenyalen perquè la pobresa sempre s’entén d’acord amb el context social.

Abans, amb el govern del PP, la variable que pesava més en el repartiment era la de la població, optant per un repartiment gairebé capitatiu, com es fa en altres conferències sectorials de Madrid, com per exemple la de treball i ocupació.

Tanmateix, aquesta elecció política de criteris obvia fenòmens socials necessitats de recursos com són els col·lectius de persones amb discapacitat, la problemàtica social derivada de trastorns de salut mental, VIH o addiccions, l’atenció de joves migrants sense referents familiars, la violència masclista o la LGTBI-fòbia. Res de tot això compta a l’hora de rebre més o menys recursos. Com tampoc el diferencial del cost de la vida o de l’habitatge per les famílies que no és ni de bon tros homogeni a tot l’Estat.

El més greu és que en la fixació de criteris sempre s’ha bandejat el que hauria de ser l’essencial: “el nombre de ciutadans que decideix marcar o no la X solidària”. Aquest criteri tant clar i simple, que fins i tot aïllaria l’efecte riquesa de cada territori, és incomprensiblement (o no) rebutjat per qui mana a Madrid. La fiscalitat és el tabú.

I si us penseu que això és tot, no us perdeu la barrabassada més gran que ha perpetrat el Govern espanyol en anys: un cop nascut el nou 0,7% de l’Impost de Societats que marquen les empreses, resulta que el primer repartiment a la tardor del 2020 es va fer a dit pel BOE, sense convocatòria, i amb l’accés barrat a les entitats catalanes. Perquè únicament poden optar-hi les entitats estatals. Això es va fer amb l’únic vot en contra de Catalunya en el Consejo Territorial de CCAA. Catalunya és un vot sobre 19.

Des d’ERC volem denunciar i revertir el greuge del repartiment dels Fons socials del 0,7% a Catalunya. Cal que el 100% dels recursos es transfereixin a les CCAA d’acord amb les competències socials exclusives, i que la transferència sigui directa a partir de les recaptacions territorials.

És important que la ciutadania i les empreses catalanes unim forces per acabar amb l’opacitat de l’Estat i exigir un tracte just per la ciutadania catalana vulnerable. El greuge més gran és la manca de respecte a la decisió de la ciutadania i les empreses a l’hora de marcar la X solidària, que constitueix la mare dels ous, la raó de tot plegat i l’origen dels fons.

No sé si ens en sortirem, però Catalunya ha lluitat durant més de 20 anys per un 0,7 socialment just, i no hem arribat fins aquí per ser espectadors de nous trucs, greuges i arbitrarietats. La lluita continua.

Cesc Iglesies

Economista, va ser Secretari d’Afers Socials i Famílies (2016-2020)