Sovint, els qui fem (malauradament encara) política des de Madrid amb l’objectiu de fer avançar posicions al nostre país en el seu camí cap a l’alliberament nacional, ens trobem gestionant una agenda que no sempre podem escollir. Hi ha assumptes que, per necessitat social o per tràmit parlamentari, no es poden defugir i ens situen en una sistemàtica entre assentar unes bases determinades que democratitzin mínimament la legislació de l’Estat espanyol i afavoreixin el que entenem per classes populars, o defensar amb ungles i dents la migradíssima autonomia competencial. Quan la iniciativa legislativa sorgeix de plataformes, societat civil i associacions d’abast estatal això encara es posa més en evidència.

Aquesta setmana hem signat la proposta sorgida de la PAH, Sindicat de Llogateres, sindicats i altres organitzacions per tirar endavant la “Ley de garantia del derecho a una vivienda digna y adecuada”, la negociació de la qual ha estat paradigmàtica d’aquesta dicotomia.

Hi ha diverses consideracions de tipus jurídic i material a fer. Però ras i curt, davant de l’emergència en l’àmbit de l’habitatge, a l’anterior legislatura la Generalitat de Catalunya va fer cristal·litzar en llei allò que era un clam al carrer. El consens social del país al voltant de la protecció del dret a un habitatge digne es va poder traduir, de la mà d’Esquerra Republicana, en un gran acord al Parlament per convalidar el Decret per contenir el preu dels lloguers de la Generalitat de Catalunya.

Passat un any de calvari, la llei catalana està recorreguda però vigent i s’ha demostrat eficaç per l’objectiu social que perseguia. Els preus han baixat en les zones amb preu regulat i el volum d’oferta de lloguer no ha parat d’augmentar. Els mites de la dreta neoliberal han caigut i, malgrat tot, l’Estat continua sense adoptar cap legislació mes enllà de les extraordinàries i temporals paralitzacions parcials de desnonaments per causa de la Covid-19.

En aquest context, la llei que ens proposen torna a ser una llei de bases que, a més, baixa molt al detall i que, com a independentistes, crec que no podíem acceptar de cap manera per la senzilla raó que suposava acceptar la interpretació jurídica centralista segons la qual el dret civil de Catalunya no pot legislar pròpiament en matèria d’habitatge sinó que el nostre Parlament només pot aspirar a una llei de desenvolupament de les bases estatals. Per tant, i considerant que en els aspectes materials està ben treballada, hem optat per negociar amb les organitzacions impulsores la introducció d’aspectes bàsics des del punt de vista independentista, cosa que inclou:

1. El respecte total a la legislació del Parlament català en desenvolupament del dret civil propi. Com a juristes, d’acord amb l’article 129 de l’Estatut, entenem que Catalunya és competent per crear una LAU pròpia incloent els instruments de regulació del mercat de l’habitatge.
2. Qualsevol llei estatal en matèria de legislació civil, de bases o no, ha de ser d’aplicació supletòria a Catalunya. Així, en concret, hem acordat modificar el títol competencial (Disposició Final Primera) de la Proposició de Llei indicant explícitament i específica que, entre altres, a Catalunya “la presente ley será de aplicación supletoria”.

Aquest projecte normatiu difícilment tindrà recorregut. Vivim temps lamentables en què, malgrat un dels partits de govern doni suport al text, sabem que és del tot previsible que el soci majoritari el veti sense ni immutar-se.

Fa temps que l’Estat espanyol ha destruït la seva aparença d’estat de dret, que era el miratge en què se sostenia la lectura de la llei (de les lleis) i la suposada justícia i objectivitat en el repartiment competencial. Ja sabem que tot és mentida, que tampoc el Tribunal Constitucional és res més que un òrgan polític i que, sobretot, en referència als àmbits competencials i de drets i llibertats fonamentals, hem d’aprofundir en aquesta autodestrucció amb constància i tenacitat i no deixar un sol espai sense discussió de les competències de l’Estat.

Utilitzem, de moment, el recurs de deixar explicitada la subsidiarietat de l’aplicació de la llei espanyola en tot el que puguem, com a instrument temporal per anar creant legislació pròpia, fins al moment en què aconseguim el nostre objectiu polític. I no perdem mai de vista que la única situació en què tindrem la capacitat real per defensar la nostra gent és amb un estat propi.

Pilar Vallugera, diputada al Congres de Diputats

Josep Arisa, assessor jurídic del grup parlamentari d’Esquerra Republicana al Congrés de Diputats