Durant els recents Jocs Olímpics, finalment celebrats a Tokio, el President de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, va enviar una carta al Comitè Olímpic Espanyol. Els comunicava que Catalunya està en situació d’“iniciar converses amb el Comitè Internacional Olímpic en relació a la possible presentació de la candidatura pels Jocs Olímpics i Paralímpics d’hivern de l’any 2030”.

El tema no és nou. Ja fa temps que l’Ajuntament de Barcelona va estudiar la possibilitat de celebrar uns Jocs d’hivern i en la darrera legislatura la Generalitat, a través de la Secretaria General de l’Esport, va realitzar estudis i treballs per veure’n la viabilitat.

Si bé és cert que els darrers anys aquest ha estat un tema del qual se n’ha parlat força en abstracte, se’n coneixen encara massa poques concrecions.

Han passat moltes coses, a molts nivells. I continuen passant. Els reptes climàtics son cada vegada més apremiants, i afecten sobretot aquells espais més sensibles i vulnerables, com per exemple determinats entorns de muntanya. La relació política i institucional entre Catalunya i l’Estat és, com a mínim, convulsa. Les successives crisis (ambiental, social i sanitària) posen en risc molts sectors, i afecten les vides de molta gent, la qual cosa condiciona molt la mirada davant de determinats esdeveniments i projectes que comporten grans despeses i inversions públiques. I finalment, el propi projecte olímpic ha constatat les debilitats i les febleses d’un model, el dels Jocs Olímpics, que ha quedat clarament desfasat pel pas del temps i per culpa d’algunes males praxis, i que cal reformar i adaptar a la situació actual, defugint la idea que la celebració de grans esdeveniments massius comporta necessàriament la construcció de grans infraestructures que tenen una vida efímera, i la gestió posterior de les quals acaba esdevenint un llast econòmic i social per a la ciutat organitzadora.

Un projecte de l’impacte i la transcendència d’uns Jocs Olímpics, encara que siguin d’hivern, no es pot abstreure d'aquesta realitat. I tota proposta que es faci ha de tenir en compte totes aquestes variables.

És possible presentar un projecte amb possibilitats d’èxit? Sí, és clar, però només si es fa des del màxim respecte a la sostenibilitat ambiental, i en base a un procés de decisió basat en la transparència, la màxima informació i un debat actiu i constant amb la ciutadania, que voldrà ser protagonista de l’esdeveniment.

Ara com ara cal fer una feina crucial, bàsica: parlar, parlar molt, i amb tothom. Sense la implicació i la complicitat dels territoris directament concernits, un projecte com aquest és, simplement, inviable, i fins i tot pot ser contraproduent. Cal dedicar-hi tantes hores com convingui per detectar i treballar els riscos que desde el territori es preveuen més preocupants. La petjada ecològica i social son els més rellevants.

Així doncs, qualsevol proposta que faci el Govern de la Generalitat ha de tenir en compte, a parer meu, tres potes inexcusables: cohesió territorial, sostenibilitat ambiental i participació ciutadana.

En primer lloc, el Pirineu és un espai únic, singular, però sovint maltractat per les administracions. És una queixa constant i recurrent que cal no menystenir. Després d’anys de promeses incomplertes estem davant d’una oportunitat per respondre a moltes de les demandes que fa anys que fan. Per això, el més important és entendre que sense cohesió territorial, cap proposta que es faci en relació a un esdeveniment tan important com son uns Jocs té gaire futur. El Pirineu reclama desde fa temps un Pla que l’abordi de nord a sud, i d’est a oest, que elimini barreres i fronteres, i que vegi una serralada plena de vida, de cultura, d’història.

La pregunta més rellevant, per a mi, no és si al Pirineu li convenen uns Jocs, sinó QUÈ és allò que necessita (i per tant que li convé) al Pirineu. Per exemple: quines estructures i infrastructures (terrestres i digitals) fan falta? Què cal per garantir que la gent que hi viu no n’hagi de marxar, si no ho vol, especialment la gent jove? Com es pot evitar la fugida del talent que hi ha al territori, en molts àmbits, i a més com se’n pot atreure de nou? Quina és l’estratègia del Govern per afavorir la dinamització i la diversificació econòmica al territori, i per generar ocupació? Quin paper pot jugar l’esport en totes aquestes incògnites, en general, i uns eventuals Jocs d’Hivern, en concret? Això és només una mostra. Podríem seguir amb desenes d’interrogants més.

En altres paraules, la urgència, ara com ara, passa per definir una proposta pel Pirineu de cara als propers 10, 20 o 30 anys. I la qüestió és si en el marc d'aquest projecte global que hem de dissenyar, i que podem anomenar PIRINEU2030, hi encaixa que es cedeixi al CIO alguns espais per tal que s’hi celebrin, durant quinze dies l’any 2030, uns Jocs d’Hivern.

Si tenim clar quines dinàmiques volem impulsar (socials, ambientals, infraestructures, industrials, sector primari, turístiques, etc...), en el marc d’aquest PLA PIRINEU2030, serà molt més fàcil veure de quina manera un esdeveniment puntual, esportiu i social, com son uns Jocs, poden enfortir alguna, o algunes, d’aquestes dinàmiques, essent sempre molt conscients que les dimensions (i per tant l’impacte) d’uns Jocs d’hivern son molt diferents als d’estiu, així com que els drets televisius i el seguiment dels grans esdeveniments també està modificant la manera com la gent es mou pel planeta.

En segon lloc, l’Agenda 2020 del CIO suposa en ella mateixa un canvi significatiu pel què fa a la sensibilitat i el suport d'aquest organisme en relació als compromisos internacionals vinculats a reduir i mitigar els impactes del canvi climàtic per a la preservació del planeta. Això concorda totalment amb els programes i propòsits governamentals per el compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides i de l’Agenda 2030, essent la sostenibilitat un criteri irrenunciable, per poder plantejar la viabilitat de qualsevol projecte olímpic. Catalunya està fermament compromesa, a tots els nivells i per part de totes les administracions, amb els ODS. Això ens obliga a presentar una candidatura que compleixi de manera escrupulosa les famoses 5P a les quals moltes vegades fem referencia: Planeta, Persones, Progrés, Pau i Partenariat.

En els darrers anys, el Govern de la Generalitat ha elaborat nombroses propostes per a prevenir i lluitar contra el canvi climàtic a tot Catalunya, especialment, al Pirineu, i Barcelona ha aprovat la Declaració d’emergència climàtica que compromet a un seguit d’actuacions. Així mateix, comptem amb diversos informes, elaborats per l’Observatori Pirinenc sobre el Canvi Climàtic, sota els auspicis de la Comunitat de Treball dels Pirineus. Tampoc no hem d’oblidar que comptem amb una comunitat científica molt activa i dinàmica, com ara el Consell Assessor per una Desenvolupament Sostenible (CADS), que ens poden ajudar a fer la millor proposta possible, i a la qual hem de demanar que ens adverteixi de qualsevol risc o amenaça que hi hagi.

En tercer lloc, els Jocs d’estiu del 92, a Barcelona, van ser, en molts aspectes, un èxit rotund, sobretot a nivell esportiu i d’organització col·lectiva. Tanmateix, és un fet que al cap dels anys el model de Jocs ha patit una evolució, tant pel què fa al format com a l’impacte. El Comitè Internacional Olímpic (CIO), a través de l’esmentada Agenda 2020, ha introduït una serie de canvis i millores que tenen per objectiu prevenir i contrarrestar algunes de les conseqüències negatives que l’anterior model ha fet evidents. Avui, per exemple, ja no es parla de fer grans infraestructures, o grans escenaris efímers. De la mateixa manera, ja no es posa tota la pressió en una sola ciutat, sinó que es pot repartir l’esdeveniment en un territori més ampli, que pot implicar, a més, més d’un estat, la qual cosa en redueix l’impacte.

Qualsevol proposta que fem ha de garantir l’equilibri entre ciutats i estacions de muntanya. L’associació de Barcelona/Pirineu o Pirineu/Barcelona pot ser una oportunitat que beneficï totes les parts concernides, sempre i quan la proposta es defineixi de manera conjunta i inclusiva. Barcelona i Pirineu son dues realitats imprescindibles pel projecte, i han de poder establir una relació de sinergia i col·laboració que les potenciï mútuament. I la millor eina per saber si comptem amb el suport ciutadà passa per una consulta, tal i com està recollit de manera explícita en l’Acord que ha fet possible l’actual Govern.

Però, on som ara?

El Govern, conscients d’aquesta oportunitat que se’ns obre, va aprovar fa un mes crear la Comissió Interdepartamental per a l’elaboració del projecte de la candidatura als Jocs Olímpics i Paralímpics d'Hivern Pirineus-Barcelona en el Departament de la Presidència. La missió d’aquesta comissió és establir les directrius per al disseny de la candidatura als Jocs Olímpics i Paralímpics d'Hivern Pirineus-Barcelona sota els principis rectors de sostenibilitat ambiental i equilibri i cohesió territorials. Es tracta de vetllar perquè la candidatura als Jocs Olímpics i Paralímpics d'Hivern Pirineus-Barcelona sigui coherent amb l’estratègia que el Govern ha d’establir en relació amb el Pirineu pels propers anys (Pirineu2030). Així mateix, està previst constituir una Taula de representació territorial amb les funcions següents: coordinar amb el territori el projecte de candidatura, per tal de poder assolir el màxim consens amb els territoris cridats a participar. Ara com ara cal detectar i traslladar les necessitats, propostes i expectatives del territori, en línia amb els criteris de sostenibilitat ambiental, cohesió territorial i aprofitament de les infraestructures.

Així doncs, qualsevol proposta que impliqui organitzar un gran esdeveniment al Pirineu, sigui uns Jocs, o el que sigui, exigeix prèviament comptar amb una bona estratègia pel Pirineu. És l’hora, per tant, d’un Pla Pirineu2030, ambiciós i amb voluntat de revertir molts dels dèficits històrics que ha patit aquest territori. I aquesta estratègia només es pot fer sobre la base de tres potes: cohesió territorial, sostenibilitat ambiental i participació ciutadana.

En altres paraules: Pirineu 2030? Imprescindible. Jocs 2030? Parlem-ne.

Raül Romeva i Rueda, Vicesecretari General de Prospectiva i Agenda 2030