Des de la perspectiva dels drets socials, la pobresa energètica és un dels grans reptes actuals. Moltes famílies no poden pagar les factures i corren el risc de tenir un tall de subministres. També ens trobem cada vegada més famílies que viuen en condicions d’ocupació sense comptadors energètics per no disposar de contracte de lloguer.

La llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, va significar un pas endavant en la regularització del comportament de les companyies en relació a la vulnerabilitat energètica, creant un protocol d’avís d’aturada de talls que permetia als serveis socials disposar d’un sistema per tal d’evitar-los i obria la porta a reflexionar sobre la necessitat de garantir els subministraments bàsics a totes les famílies en situació de vulnerabilitat.

En el cas de Manresa, l’any 2018 es va explorar la via judicial per posar comptadors solidaris d’aigua on convisquessin persones amb situació de vulnerabilitat que no disposessin de títol habilitant partint de dos supòsits, garantir el dret a la salut, tot habitatge amb convivència humana necessita aigua per a la seva salubritat i garantir el dret a un habitatge digne.

Es van interposar varis contenciosos en habitatges de grans tenidors aconseguint diverses sentències favorables en relació a garantir el dret a la salut i a meitat del 2020[1] vàrem rebre una resolució favorable a la instal·lació del comptador fonamentada en el dret a l’habitatge digne.

La sentència deia que «estem davant d’una competència que correspon a l’Ajuntament i que es tracta de l’adopció de mesures que tendeixen a garantir l’accés dels ciutadans en situació de vulnerabilitat als subministraments bàsics». Aquesta sentència confirmava els altres pronunciaments, que els comptadors d’aigua potable formaven part del dret a la salut pública, però feia un pas més i reconeixia que també formaven part de les condicions necessàries per a tenir un habitatge digne.

Deia «el fet de gaudir d’aquests subministraments, per tant, afecta directament al gaudi del dret a l’ habitatge ja que tot habitatge ha de comptar amb els mateixos, sent tasca de l’Administració que aquest extrem es faci efectiu (...) la qual no implica cap perjudici per a la propietat i a la vegada suposa un garantia pels mateixos ocupants, propietat i veïns». «No ens trobem davant de cap acció coercitiva, sinó davant de l’adopció d’un programa dit dels comptadors en precari que l’Ajuntament aprova d’acord amb les competències que té atribuïdes, i que en el cas que el propietari no hi accedeixi voluntàriament es pot procedir a la seva execució».

Des de l’Ajuntament de Manresa a l’inici de la pandèmia vam decidir garantir la instal·lació de subministraments d’aigua potable en llocs de convivència humana i conjuntament amb l’empresa pública d’aigües de Manresa hem instal·lat 271 comptadors solidaris.

Però no n’hi ha prou. Necessitem incrementar les competències, ens cal instar a modificacions estructurals, no només en matèria de comptadors d’aigua sinó també d’electricitat, hidrocarburs o gas. I aquí l’adversari és major, ja que les normatives estatals sectorials no ajuden gens ni són gens sensibles a aquesta problemàtica.

Ens caldrà veure com fructifica l’acord entre la Generalitat i Endesa que inclou dos temes molt rellevants; què fer en cas d’avís de tall de família amb vulnerabilitat energètica i com avançar en la instal·lació de comptadors socials d’electricitat.

En el primer dels acords és claríssima la tendència de les empreses privades de voler que sigui l’administració local, i en aquest cas, els serveis socials de l’administració local qui faci d’oficina d’informació, centraleta d’atenció al client i gestoria de les famílies amb vulnerabilitat social.

I per altra banda, el protocol per a la instal·lació de comptadors elèctrics està dissenyat per a immobles que estan en perfectes condicions d’habitabilitat, i obvia que la majoria de persones que necessiten aquests subministres viuen en una situació de precarietat important, per no dir d’infrahabitatge.

Sense aquesta mirada, sense les preguntes sobre quines seran les alternatives que utilitzaran aquestes famílies i quins riscos correran per la seva vida i també la de les seves famílies i veïnat per a escalfar-se o cuinar, no podem conceptualitzar unes respostes que donin una sortida a les seves necessitats i els permetin viure amb la dignitat residencial que hauríem de poder garantir com a societat que som.

Mariona Homs

Regidora d'Acció i Inclusió Social a l'Ajuntament de Manresa

Membre de la sectorial de Benestar Social

benestarsocial@esquerra.cat