Certament ha plogut bastant des que al març del 2020 es va fer evident aquest mal son anomenat COVID-19, que encara dura i durarà fins no sabem quan. El que sí sabem és que la població està cansada, i desconcertada amb tants opinadors/es, tertúlies i els sovintejats canvis de protocols que intenten adequar-se a la realitat canviant de setmana a setmana per a que no es col·lapsi el nostre sistema sanitari, podríem dir, i no ens equivocaríem gaire, de l’existència al carrer d’aquella dita del “campi qui pugui”.

Paral·lelament la salut econòmica del país, el nostre, segueix en dependència de Madrid i això comporta manca de maniobrabilitat per poder executar les mesures necessàries i urgents pels professionals de la salut i del propi sistema sanitari.

Tenim uns professionals esgotats, estressats, sobrecarregats, poc reconeguts, mal remunerats, i sense masses alternatives per ajudar-los des de l’administració catalana pel que fa a suplències i tampoc econòmicament; en ambdós casos seguim depenent de Madrid malauradament.

La robustesa dels sistema sanitari, és la dels seus professionals i arribats a aquesta etapa de la pandèmia els senyals de fragilitat ja són molt evidents. I, no cal recordar que encara som en pandèmia i que les variants/mutacions aniran apareixen i seguirà el degoteig de malalts a l’Atenció primària i als hospitals.

Hem encetat l’any 22 i s’inicia un període en que les jubilacions també s’acceleren (30% de metges/es en els propers 10 anys) i, malgrat els esforços i les sol·licituds d’ampliació del nombre de places per a les especialitats sanitàries (que depenen del Ministerio), la resposta que s’ha rebut !no s’adequa a les necessitats dels catalans. Podem planificar i aportar solucions, ho hem fet ! (Programes electorals d’ERC, documents del Consell Assessor en la legislatura de la consellera Vergés compactant tasques sanitàries i socials (Agència Benestar/Salut), pactes d’entesa amb altres formacions polítiques ..... ) , i ara caldria prémer l’accelerador i fer efectives les accions necessàries per tal de formar les metgesses i metges necessaris i suficients, de totes les especialitats i disciplines que afecten al sistema de salut (infermeres/TCAI, etc). La finestra d’oportunitat, malgrat tot, és la planificació sanitària urgent que el país necessita amb els recursos necessaris que ens pertoquen.

Des d’ Esquerra tenim clar el model i com s’ha d’aplicar tenint en compte els canvis que la societat catalana ha anat experimentant al llarg dels darrers trenta anys, i també en aquesta etapa pandèmica i la post-pandèmia, l’objectiu és aplicar-ho, sense embuts , arribant als consensos adients i exigint al l’Estat el compliment dels compromisos econòmics que permetin l’execució del que tenim planificat per donar servei a la ciutadania i pugui copsar i tenir la certesa que els valors i objectius del republicanisme seran efectius.

1. que les desigualtats que ara en aquests temps de pandèmia s’han fet més palpables i evidents, es minimitzin o desapareguin (han augmentat les altes a mútues privades entre un 30-40%). Si el sistema de Salut és universal i de qualitat, cap ciutadà ha de sentir que la seva oportunitat hauria de ser una altra i no pot, no hauria de ser necessari.

Si no es fan canvis ara, que el sistema sanitari està al límit, no aguantarà gaire mes i el model de tots i per tothom farà fallida. Calen més recursos i una millor organització, on cada professional, amb autogestió, pugui exercir les tasques que li són pròpies, i no d’altres, i tingui el reconeixement, el tracte i retribució que es mereix.

La ciutadania, els professionals i el sistema sanitari són part de la solució ,mai el problema i per tant cal persistir en el que creiem i treballar per capgirar aquesta situació que el país no es mereix.

Anna Olivé Torralba

Vocalia de l’àmbit Sociosanitari de la sectorial de Salut

salut@esquerra.cat