Ens diu Joan Tronto que per aconseguir una veritable democràcia cuidadora la obligació dels govern és detectar necessitats i repartir responsabilitats.

Això vol dir no donar l’esquena a una realitat que ens cal abordar d’una manera integral i des de tots els prismes de complexitat.

Les cures son encara un espai de treball dividit per la meitat entre les cures formals i les informals, però tenen una realitat comuna, tan si és remunerat com si no, és exhercit en la seva pràctica totalitat per dones.

I encara més, 9 de cada 10 dones que treballen en la economia de les cures son dones migrades. Per tant, la llei d’estrangeria juga un paper clau en la invisibilitació i la precarització d’aquestes dones que a més estan subjectes a uns nivells de risc altíssims i poquíssim suport social i polític.

Des de les polítiques laborals ens cal establir itineraris que no tanquin portes a les dones en el camí cap a la seva regularització, capacitació i inserció.

Encara no hem establert un itinerari solvent que condueixi a aquestes dones per un camí cap a la regularització de la seva situació, o en tot cas, el camí és llarguíssim.

L’acreditació de la professió d’auxiliar d’atenció a les persones en situació de dependència implica tenir una formació regularitzada a la que no es pot accedir si no hi ha una situació de regularització administrativa, i per tant, els ens locals, sensibles a la problemàtica estableixen programes de “llars i cures” que formen a les dones per cuidar persones grans i en algunes ocasions inclús dona suport a la seva contractació per part de les famílies, però que continua relegant les dones a una contractació de serveis de neteja quan en realitat estan produïnt tasques de major valor.

És cert que és un primer pas, que permet a aquestes dones a regularitzar la seva situació, però no els dóna opcions de contractació en el mercat laboral, i en el cas que vulguin fer el salt, han de repetir la formació. Una formació que moltes no poden acabar precisament per la necessitat d’haver de treballar de forma continuada i alhora tenir cura de la seva propia família.

Ens cal posar-ho més fàcil. Ens ho diu la demanda social, la demografia i el mercat laboral. Per tant, fins quan tanta precarietat?

Mariona Homs i Alsina

Regidora d’Acció i Inclusió Social a l’Ajuntament de Manresa i vocal de la sectorial de Drets Socials

dretssocials@esquerra.cat