Salut

Bretxa salarial i cures en salut

Laura Pelay
Laura Pelay

El sector sanitari i sociosanitari és un sector àmpliament feminitzat. Aquest és un consens que totes i tots tenim al cap. Sabem que totes aquelles feines vinculades amb la persona al centre són monopoli àmpliament de les dones. Cuidar i curar, sempre ha sigut el nostre terreny. Poc reconegut i sovint menyspreat.

Molt sovint pensem que la discriminació salarial és terreny de feines poc qualificades i amb poc valor afegit. El sector sanitari està ocupat per un 78% de dones i la bretxa salarial és del 27%. Aproximadament, al mes de novembre comencem a treballar gratuïtament. I malgrat ser majoria només ocupem el 30% de llocs de comandament en la gestió sanitària. Així doncs, la discriminació salarial s’estén a tot el camp sanitari. De baix a dalt.

I aquesta discriminació abarca tot el ventall de feines relacionades amb el camp de la salut. Avui en dia, segons la revista Nature, el 48% de treballs científics els han fet les dones i només surten com a coautores en el 35% dels casos. I evidentment, aquesta realitat minva les carreres professionals i el prestigi d’aquestes dones. A la universitat les tisores també existeixen en el sector salut amb un professorat en els titulars i catedràtics àmpliament masculí. Els processos concentren la selecció i promoció a les edats en que les dones solem accedir a la maternitat.

El sector salut té un efecte multidimensional pel que fa la bretxa. Per una banda la parcialitat de molts dels llocs de treball que desprès actuen com a elements moderadors en les futures prestacions actuals i de jubilació, el cobrament de complements en el salari ( a més complements sol haver-hi més discriminació) i la desmesurada relació pel que fa les excedències per cura que majoritàriament ens agafem les dones.

La diagnosi la sabem. Ara cal posar-nos a treballar. I com s’arregla tot plegat? En primer terme a través de la negociació col·lectiva. Darrerament s’han legislat complementàriament diferents eines: les auditories salarials i els plans d’igualtat. Però ara ens les hem de prendre seriosament. Cal fer una aposta decidida per posar a quadres i formar-los dins dels comitès d’empresa i les Juntes de Personal. Persones que creguin que a través de la negociació de categories professionals, de complements salarials, dels horaris es com s’aconseguirà abolir qualsevol discriminació I s’ha de reformar la legislació per que negociar els plans d’igualtat hi hagi crèdit horari i les persones negociadores tinguin tota la formació requerida. I també amb transparència. Cal activar que es pugui accedir a tota la informació per poder negociar amb garanties. La clau està en trobar una eina equilibrada de valoració de llocs de treball. Si continuem sense saber fer-ho des d’una òptica no discriminatòria perpetuarem les desigualtats. També cal ser conscients que la inspecció de treball hi te un rol en acabar amb la discriminació salarial. En els darrers anys s’ha avançat en dotar-la d’eines i competències. Ara necessitem tenir més professionals al seu servei que tinguin eines per detectar els problemes.

Pel que fa a la segregació horitzontal cal posar en valor el talent femení, apostar pels currículums cecs i adequar l’accés a les promocions professionals per evitar les discriminacions de qualsevol tipus

A la realitat laboral i social tot es complementari, cert. Però fins que no garantim la independència econòmica de les dones amb la absoluta paritat de sous a treballs d’igual valor, no avançarem realment cap a una igualtat real. Mentre només fem fum. Creiem-nos la negociació col·lectiva i avançarem en la igualtat real.

 

Laura Pelay

Ex-secretària general del Departament de Salut