A casa nostra, la lluita per aconseguir tenir dret a avortar no ha estat un camp de roses: fou tipificat com a delicte ja a l’ordenament penal de 1822, el 1932 va continuar penalitzat i durant tot el franquisme. Cal dir que pel Nadal del 36, Tarradellas, com a conseller primer, va signar al DOGC la llei catalana de l’avortament que es consideraria la més progressista d’Europa, malgrat l’alegria durés poc.

No va ser fins el 1983, però, que es van introduir tres casos per a la despenalització de l’avortament que es van consolidar el 1985 amb la llei orgànica pels drets reproductius de la dona, es podria avortar en cas de risc per la salut de la mare, per la violació o per malformacions del fetus. El 2010, s’introdueix el límit de les 14 setmanes per interrompre l’embaràs, prèvia informació dels drets que té la dona decideixi el que decideixi.

Farà tot just tres mesos que es va aprovar la modificació del Codi Penal, per introduir el delicte d’assetjament a les dones que volen avortar i als treballadors sanitaris i directius que en l’exercici de la seva feina han de poder practicar els avortaments de forma segura (article 172 quater). Aquesta modificació del Codi Penal, al Congrés va tirar endavant gràcies als 204 vots pel sí contra els 144 vots pel no i va cristal·litzar al Senat, amb 154 vots pel sí que van imposar-se als 105 pel no.

L’objectiu clau ha estat i és protegir les dones i els professionals de les accions coactives d’aquells qui consideren que tenen dret a obstaculitzar les decisions de les dones. Després de la sentència del Suprem americà, el Parlament Europeu ha proposat incloure l’avortament dins la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió.

Així doncs, no sembla que aquí els drets sexuals i reproductius de les dones hagin d’estar en perill com als Estats Units, però també és cert que els drets civils es guanyen cada dia.

Anna Piñol i Serra