*Article publicat a Naciodigital

Christine de Pisan va escriure La ciutat de les dames, al 1405, com a la resposta a Les lamentacions de Matheole, un llibre d’enorme impacte al segle XIII que, denigrant i ridiculitzant les dones, reforçava les relacions de poder i desigualtat entre homes i dones. L'obra ens recorda avui que cal un espai propi que recogui les experteses, els coneixements i les pràctiques de les dones i les situï en peu d’igualtat a les dels homes. Aquest espai és un espai comú, compartit i públic, construït col·lectivament i basat en el reconeixement i la participació entre iguals.

El que de Pisan descriu com a ciutat és el que al 2023 anomenem República, formada per la suma de totes les persones que en formen part, ciutadanes amb els mateixos drets; sense súbdites i sense sobirà: ni a la pàtria, ni a la família, ni a la feina.

Des de la Revolució Francesa les dones han lluitat per ser ciutadanes de ple dret i no ser súbdites. A Catalunya, aquesta lluita la condensa el conegut vers de Maria-Mercè Marçal: "A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel". Avui ens sentim orgulloses de presentar-nos davant la societat com a rebels defensores de la llibertat republicana que és, indefectiblement, feminista, antiracista i anticlassista.  

Des del reconeixement de les dones que ens han precedit en diverses lluites, volem construir una democràcia on aquesta idea de llibertat republicana vulgui prosperar, on les desigualtats de gènere no tinguin cabuda, perquè representen una fallida sistèmica que cal adreçar amb urgència. Volem canviar –estem canviant- aquest món que explota, persegueix i condemna persones innocents mentre preserva els interessos dels hereus de l’explotació.

En una república de dones lliures:

• Cal el compromís amb el feminisme, per detectar i identificar el masclisme a casa, a la feina, a l’escola, a les entitats socials, a les organitzacions polítiques, als entorns d’amistat i d’oci, als mitjans de comunicació i, també, a les institucions polítiques.  
• Cal el compromís institucional amb el feminisme per dotar de recursos les polítiques feministes.
• Les violències masclistes no hi tenen cabuda, perquè són la base de les relacions de poder entre homes i dones i sostenen les desigualtats que denunciem com a recordatori col·lectiu que els nostres cossos tenen menys valor que els dels homes. Ni l’extrema dreta, que sosté que la violència no té gènere, difon fake news i fa burla del consentiment sexual. 
• La llibertat i la igualtat, individuals i col·lectives, són indestriables. El dret de les dones a viure amb llibertat i plenitud defineix si vivim en un país lliure format per persones lliures. Defensem amb orgull el reconeixement de les experteses, els coneixements i les pràctiques de les dones com a pas imprescindible per a la llibertat republicana, una llibertat construïda sense sobirans, ni súbdits. Una llibertat feminista.