10 de juliol: són les nou i vint de la nit. Els ocells encara xiulen i bufa un delicat aire de llevant que dissimula lleument la xafogor d’una onada més de calor. Una onada d’aquelles que cada volta són més freqüents i més extremes. Sostinc al braç una xiqueta de tres anys. Porta amb ella un cotxe menut i un preciós somriure que fa esclatar el meu quan la mire. Les xitxarres comencen a cantar fort. Mire de nou a l’Aina, però el meu somriure s’esvaeix.

Te voy a estar jodiendo toda la vida hasta que te mueras. Según el ADN una mujer trans no es una mujer. La violencia no tiene género. La violencia machista no existe. Puta. Solo sabe arrodillarse para medrar. El cambio climático no existe. Idiota. Fronteras.

A la meua ment ja no ressonen les xitxarres. Ara retronen les desenes de declaracions de presidències de parlaments, consellers i candidats que han acaparat les institucions dels Països Catalans. Declaracions que evidencien la xafogor de l’onada feixista cada volta més freqüent als diferents ens de l'Estat espanyol; i més extrema perquè ara ja no els hi cal posar cap mena de filtre.

Com puc somriure mirant a l’Aina quan al País Valencià s’han deixat els jutjats de violència de gènere sota el control del negacionisme de VOX? Com puc pensar en el futur de l’Aina quan al País Valencià tindrem un vicepresident orgullós de torturar i matar bous davant de centenars de persones i un president deixeble del lladre de Zaplana?

Com puc pensar en un futur pròsper quan és molt probable que, d’ací a uns anys, quan vaja al metge, al servei públic d'ocupació o a un jutjat, que, en aquelles situacions en què més vulnerable s'hi senta, no puga ser atesa en la llengua que em diu que m'estima?

El 28 de maig el mapa del País Valencià es tenyia, no de blau, sinó de blanc i negre de punta a punta del nostre país. El 28 de maig, un condemnat per violència masclista aspirava a la Presidència de la Generalitat. Dies després, el PP no va tindre cap mena de pudor per pactar amb aquells qui pensaven que un maltractador era la millor opció que tenien per governar el País Valencià. Un maltractador que s’ha quedat sense cartera al pacte de govern, però per qui encara es podrà votar, ja que es presenta com a cap de llista per València aquest 23 de juliol. I és molt probable que aquest senyor, que amenaçava la seua dona davant dels seus fills, obtinga un escó al Congrés dels Diputats.

Res no ens ha sorprès. Res. Els feixistes ja els teníem a casa. Els teníem a les institucions. Els tenim als nostres carrers. Són els de les 215 agressions feixistes documentades segons l'informe RAXEN des de l'any 2000. Són aquells qui un 9 d’octubre apallissaven companyes i companys antifeixistes als carrers de València. Són aquells qui acompanyen l’assassí de Guillem Agulló, qui camina amb total impunitat per qualsevol indret del País Valencià. Són aquells qui ens omplin parcs sencers amb estanqueres amb pollastres en un acte amb el Joan Tardà o ens esperen amb simbologia nazi i banderetes de las JONS a l’arribada del Gabriel Rufián.

L’extrema dreta ja hi era al País Valencià i mentre no hi haja una esquerra sobiranista a les institucions valencianes que defense el País Valencià, no serem capaces de barrar-la. Perquè la covardia d’una esquerra poruga i equidistant —d’un valencianisme líquid— no és capaç d’aturar una dreta i una extrema dreta de veritat. Perquè si no fas polítiques desacomplexadament valencianistes, quan oblides que la teua força ve de l’antifeixisme, del sindicalisme, de l’ecologisme, del republicanisme i del feminisme d’aquells carrers que s’ompliren el “quinze eme”, has deixat que qui guanye la guerra cultural siga l’extrema dreta.

A la vista està que, allà on una esquerra independentista és forta, allà on s’obliga el PSOE a avançar en drets, la dreta i l’extrema dreta es queden sense opcions. És el cas de la força del sobiranisme i l’independentisme d’EH Bildu a Euskal Herria, del BNG a Galícia o d’Esquerra Republicana a Catalunya, la que barra l’entrada dels feixistes a les nostres institucions. I açò és dona per una raó. Perquè la defensa de les nacions que no tenen estat, només passa per la defensa de la llibertat social.

Ara que torne a mirar a l’Aina pense que som tot allò que més odia el feixisme i que hem de fer d’aquest odi la nostra força. I si volem aturar aquesta onada feixista hem de saber que això significa vetlar pel futur de xiquetes com ella; això significa que tornar a casa tranquil·la després de sortir de festa és política, que arribar tard a treballar dos cops al mes per passar controls policials perquè ets negra és política, que retornar la lletra del cotxe perquè no arribes a final de mes és política o que tindre un rei que no has votat és política.

La política és donar la cara i prendre decisions difícils. És escoltar i bastir ponts. I la política, parafrasejant Fuster, si no la fas, la fan contra tu.

Maria Pérez Company

Secretària general d’Esquerra Republicana del País Valencià i candidata a les eleccions al Congrés