El passat 15 de desembre es va desallotjar a Badalona un grup de famílies que malvivien en un edifici en estat ruïnós. Dones, homes, nenes i nens van viure el tràngol duríssim de quedar-se al carrer, agreujat per les infames declaracions de l’alcalde Albiol, que els acusava d’ ”ocupes delinqüents que fan la vida impossible als veïns” i per tant, deia que no els ajudaria perquè “no són benvinguts”. Els veïns, però, negaven que aquest grup de persones, que havien llogat els pisos durant anys, haguessin provocat cap problema de convivència i els afectats es defensaven dient que són “pobres però no delinqüents”. Alguns d’ells afirmaven que l’ajuntament els havia suggerit com a solució tornar al Marroc i que això no tenia cap sentit: la majoria d’ells té nacionalitat espanyola i els més joves ja han nascut i han anat a l’escola a Catalunya. Un cop més, doncs, un discurs barrejant malintencionadament pobresa, orígens familiars diferents i delinqüència. I la solució: que se’n tornin al seu país. Però quin és el seu país? Quan es deixa de ser immigrant? Quantes generacions de persones nascudes i criades a Catalunya fan falta per considerar una persona ciutadana com totes les altres?

També la setmana passada, una desena d’alcaldes i alcaldesses van donar suport al de Calella en la seva reivindicació d’expulsar persones estrangeres que delinqueixin de manera reincident. El Departament d’Interior ha fet públic que els fets delictius a la zona són menors que la mitjana del país, però malgrat això destinarà més policia per prevenir nous problemes. Tots compartim la necessitat de garantir la seguretat, però el que no es pot acceptar és la contínua identificació de migració i delinqüència. És un discurs trampós i deshumanitzador que fomenta el rebuig, la por i l’odi, i té un impacte enorme sobre la vida d’aquestes persones –i els seus descendents, sobretot si tenen trets físics diferents als de la majoria del país– i és devastador per la cohesió social dels nostres barris.

El camí ha de ser just l’oposat, tal com va explicar fa pocs dies el president Aragonès a Ginebra, al fòrum Global Refugee. Lluny de menysprear i reforçar l’aïllament de les persones migrants, va defensar que el Govern està convençut que l’acolliment institucional ha d’anar acompanyat d’un acolliment comunitari, que faciliti el coneixement de la llengua i el foment de la implicació i la participació del teixit associatiu. Que les persones que han arribat al nostre país han de poder aconseguir una autonomia plena i un sentiment de pertinença. Per això va afegir que necessitem deixar de ser purs gestors per poder participar en la presa de decisions sobre polítiques migratòries.

Així doncs necessitem acolliment comunitari dels que han arribat fa poc i creure’ns de debò que és possible esdevenir catalanes o catalans encara que la família hagi fet milers de quilòmetres per arribar fins aquí. El contrari és injust, cruel i molt perillós.

Najat Driouech Ben Moussa, secretària nacional de Ciutadania, Drets Socials i Habitatge

Hugo Ernesto Guffanti, president en funcions de la sectorial de Ciutadania i Migracions

ciutadania@esquerra.cat