Ens vam quedar tots glaçats quan el passat 24 de febrer Rússia va iniciar la invasió a Ucraïna, però ja han passat cinc mesos, ens hi hem acostumat i el nostre dia a dia ha seguit força igual. De moment. Perquè una de les conseqüències negatives de la guerra és la crisi financera i la recessió que sembla que vindrà i ens afectarà econòmicament.

Però més enllà de l’afectació a les nostres butxaques, com a societat ens hauria de preocupar la nul·la implicació internacional per a una resolució pacífica del conflicte bèl·lic. I, en canvi, hem estat testimonis d’una gestió ineficient i interessada, per part dels actors polítics internacionals.

No hi ha hagut cap intent realista de desescalar l’agressió militar de Vladímir Putin, ni de resoldre el conflicte diplomàticament, ni buscar altres vies no militars per aturar la guerra. La resposta ha estat una cimera de l’OTAN a Madrid on, sense haver celebrat cap debat polític previ, ni cap consulta a la ciutadania, hem hagut d’empassar-nos la decisió d’augmentar el pressupost espanyol de Defensa en 1.000 milions d’euros i incrementar el nombre de destructors a la base naval de Rota. És a dir, davant una agressió militar, es respon amb més armament de defensa; davant l’amenaça externa, s’omplen els arsenals amb més armament pesat. Davant la por... més armes de destrucció. De debò no hem après res?

La societat civil tampoc ha sabut organitzar-se i traduir la indignació amb grans mobilitzacions de protesta en contra la guerra, o contra l’augment de la despesa militar (que tanta falta faria per desplegar polítiques socials), o amb cap espai per qüestionar-se, com a societat, quina resposta es vol donar i el camí que es vol seguir per aturar una guerra.

Però tornant als lideratges mundials que acaben prenent les grans decisions, al segle XXI encara es resolen els conflictes bèl·lics de forma reactiva incrementant la violència, sense analitzar-los a partir de les causes que els provoquen i sense buscar solucions que prioritzin la ciutadania.

La gran majoria de països del món segueixen liderats pels homes de la guerra, reprodueixen els mateixos patrons i no són capaços de pensar diferent, d’actuar diferent, de trobar solucions imaginatives diferents... Per això, les guerres segueixen existint i fent estralls.

¿I si les relacions internacionals es poguessin gestionar d’una forma alternativa? I si es feminitzés la política?

Feminitzar la política no vol dir únicament comptar amb líders dones al capdavant, (que també!) sinó entendre diferent la manera de fer-la: posar al centre la vida de les persones i les cures, la natura i el planeta. Potser així, el diàleg, la negociació, la resolució no violenta dels conflictes, podrien tenir una oportunitat.

Núria Clotet

Secretària general de la sectorial de Moviments Socials